Fara'a: 100 ans d'occupation

Fara'a et le camp de Fara'a comptent 7000 âmes. Fara'a est à la base un village, situé entre Jénine et Naplouse. Le camp de réfugiés s’est créé en 1948. Déplacés de Jaffa pour la plupart mais aussi d’Haifa, et Led, ils sont venus planter leurs tentes et attendent depuis de retourner dans leur ville d’origine. L’histoire se répète entre les réfugiés d’ici et là-bas. Les grands-parents et les parents ont subi l’éxil, leurs enfants continuent à rêver de ce retour et de cette terre qui était la leur. Ce rêve se transmet depuis trois générations, 1948-2007, bientôt 60 ans d’exil et presque 100 ans d’occupation. Car avant la venue des sionistes et la création d’Israël, c’était l’Empire Britannique qui occupait le territoire…

---

Le paysage du camp donne à lire tout un mode de vie qui lui est propre. Même dans mes ateliers, les enfants se regroupent. Ils n’occupent pas l’espace mais se serrent les uns contre les autres et même si cela doit les géner dans leurs mouvements, le premier réflexe est de se regrouper, « on avance ensemble ». Je l’ai observé à Jenine et maintenant à Fara'a. Le camp est constitué de petites maisons, toutes en travaux, construites les unes à côté des autres, aucun espace entre les maisons du camp, et les rues sont entretenues au minimum. Oui, les réfugiés du camp de Fara'a sont pauvres…mais il y a encore une idée qui apparaît derrière le mur du premier constat, c’est celle d’un espace éphémère, provisoire. Dans l’attente de rentrer chez eux, ils batissent, construisent leurs vies mais ne finissent rien. Ces maisons sont provisoires, les rues, les magasins, les voitures, toute cette vie est provisoire. C’est un véritable choix, une volonté de vivre dans cette espace et de cette façon. Tout est un rappel au retour, ici ils ne sont pas chez eux et tout est mis en œuvre pour qu’ils ne se sentent pas chez eux.

Le paysage…regarder et écouter les histoires qu’il me raconte. Fara'a est dans un creux, entourée de collines. Elles sont récouvertes de pierres, de touffes d’herbes dorées et de culture de légumes. Du vert, de l’or et du blanc. Le soleil cogne et sa lumière inonde cet endroit du monde. Les matins sont délicieusement doux, le vent est frais et j’écris sur le toit à ciel ouvert, je témoigne du passage de la nuit au jour, les étoiles rencontrent le rose et le bleu et la lumière nouvelle dessine les contours du paysage. Le village dort encore, je lève les yeux et remarque des points de lumière sur les collines. Tout le village endormit est entouré de ces petites lumières diffusées par des luminaires. Ce sont les colonies qui se révéillent elles aussi, elles sont au sommet, dominent et entourent le village et le camp. Partout où mon regard s’échappe je tombe sur cette présence, aucun échapatoire. Si je veux me perdre dans l’horizon, profiter d’un moment à moi, de liberté, de penser et de rêve, elles sont là, défiant mon regard et dominant le lointain…Ahmad me confiait un vieil adage d’ici hier dans un sourire chargé de d’ironie : « Hier est mieux qu’aujourd’hui ». Demain, le futur, le lointain, l’horizon, autant de concepts qui nourrissent mes espoirs et me font avancer pas à pas dans ma vie…ici demain c’est loin.

Franck Saurel (ùmido)

Cette nuit à Fara'a

La nuit tombe sur Fara'a. Les étoiles brillent dans un ciel noir et profond. Un vent frais s’engouffre dans la fenêtre de la salle où mes compagnons dorment. Sur le toit à ciel ouvert, quelques scouts palestiniens veillent. J’entends leurs conversations, leurs éclats de rire et leur silence, un « bip » incessant produit par un talkie walkie vient ponctuer leur échange, coller sur leurs oreilles ils questionnent et attendent une réponse. Ils veillent, surveillent, les yeux plissés scruttant le paysage dans la nuit, ils tendent l’oreille aux moindres bruits. Hier soir, Himad attendait l’armée israélienne.

---

Deux jeeps ont traversé le camp cette nuit là. Il me fait écouter le bruit singulier du moteur et des chiens qui aboient aux allentours. Les talkies walkies n’arrétaient pas de sonner et cracher des messages et puis rien…un grand silence. Ce silence a crié un long filé de sueur froide. Toutes les histoires, les rencontres et les horreurs de cette situation qui dure depuis trop longtemps m’envahissent. Je lis l’anxiété et la peur sur le visage d’Himad... Ces sentiments disparaissent en un éclair dans un sourire éclatant quand il me tend une cigarette et dit « shouf Franck… » et continue à me parler de sa vie et de ses voyages. Comment faire autrement dans une telle pression géographique, politique et sociale que de vivre pour le moment présent.

La nuit tombe sur Fara'a et le ciel reste toujours aussi clair que les nuits précédentes. J’ai toujours affectioné un ciel chargé d’étoiles. Il me renvoit toujours aux histoires de l’homme et témoigne de leur présence bien avant moi, toi et eux. Les philistins, les grecs et les romains, les ottomans aussi, l’étoile du berger, Mohammed qui atteint le ciel grâce a son cheval fantastique depuis le dôme du rocher « Al Aqsa », l’exode du peuple juif. L’Histoire et les histoires…Himad aussi regarde le ciel et me murmure « beautiful » en embrassant ses mains. La lune diffuse une lumière douce qui vient dégager les contours des collines. Tout est calme, la mosquée , le village, le camp, les collons, l’armée…un peu de répis.

J’en profite pour rectifier mes notes. Le village de Fara compte 2000 personnes et le camp de réfugiés de Fara compte 7500 personnes venant pour la plupart d’Haifa, ville aujourd’hui israélienne située dans le nord au bord de mer. Fara'a, un endroit du monde où les réfugiés sont plus nombreux que la population locale. Les réfugiés, ils ne sont pas d’ici et là-bas ils ne peuvent plus s’y rendre. L’O.N.U. a loué les territoires sur lesquels ils ont batis leurs maisons pendant une durée de 99 ans depuis 1948…qu’adviendra-t’il en 2047 ?. Nous sommes en 2007, ils vivent ici depuis 60 ans et ils ne possèdent rien. De plus, s'ils s’absentent de leurs maisons, n’importe qui peut s’installer à leur place, ils prennent le risque d’être chassés de nouveau…les maisons ne sont jamais vides. Haifa est une ville en bord de mer, une vie de pêcheurs, d’agriculteurs, une vie au rythme des saisons et des marées dont les grands parents se souviennent. Depuis trois générations, ils se transmettent leur histoire, d’où ils viennent, la qualité de vie là-bas, la terre qu’ils possédaient et le travail qu’ils faisaient. Un village de pêcheurs, la mer…les Hommes et enfants nés à Fara'a depuis l’éxil ne savent pas nager… Je revois les visages d’enfants qui participaient à une célébration de fin de camp scout à Fara'a. Abu Djamil, le directeur du camp scout me demande de présenter la capoeira en « impro » pour la fête. En m’adressant à cette foule de grands parents, de parents et d’enfants pour leur raconter l’histoire de la capoeira, art de résistance et de lutte face à l’oppression, j’ai ressentis encore ce petit reptile au corps sournois et au venin acre déverser ses pensées dans mon cœur. Mon impuissance et mon immobilisme face à cette situation…me battre avec mes armes pour défendre des valeurs…parfois cet animal arrive à me faire perdre espoir. Les enfants scouts dansent le dabké, chantent les chants révolutionnaires et portent le kéfié…ils ont entre 8 et 12 ans. N’oublie pas. Qui tu es, d’où tu viens, ce qu’ils ont fait…Ne jamais oublier…mais à quel prix. J’ai ressentis une immense tristesse en regardant ces danses, ces chants et l’encouragement des adultes qui leur demandaient toujours plus de voix, plus de force, plus de cœur, plus rapide, plus ensembles, plus.. .plus.. plus. J’ai cette impression amère qu’ils sont nés résistants avant d’être enfants…oui je le comprends…dois je l’accepter ?...tout est si compliqué, douloureux et pourtant vital pour ce peuple. Ce peuple est tellement beau quand il aime, un amour profond, sincère, exclusif, étouffant dans cette spirale aveuglante de violence, les tapes dans le dos des hommes et les embrassades des plus jeunes, les enfants qui me prennent par la main et se jettent dans la rue pour imiter mes mouvements, les mères qui me sourient, cette tendresse, cet amitié, cet amour… c’est en fait cet espoir et ce courage qui m’encourage.

Sous ce ciel étoilé, dans cette partie du monde oubliée, dans cette vie palestinienne qui vous est méconnue, dans mon impuissance et dans notre silence, l’état d’Israel colonise un territoire. C’est un fait indéniable et indiscutable. Ils agrandissent leurs colonies et construisent des routes les reliant entre elles, afin d’occuper le maximum de terre et le plus efficacement possible. Ils contrôlent les flux de population palestinienne qui se rendent d’une ville à une autre en implantant des check-points militaires et/ou policiers. Ils contrôlent le commerce et empochent les taxes des commerçants palestiniens. N’oubliez pas que la Palestine n’existe pas et c’est donc Israël qui gère les flux monétaires et qui perçoit notamment les taxes. 600 000 000 de dollars de revenues à l’Etat du « je n’existe pas » partent dans les caisses d’Israël. Ceci entraîne une grave détérioration du système éducatif et culturel. Théâtres, écoles, associations et hôpitaux ne peuvent pas être financés par l’Etat. Les fonds monétaires internationaux viennent financer la majeure partie des infrastructures nécessaires à la vie quotidienne de la population. Il existe une prison israélienne à Fara transformée depuis 1996 en centre de jeunesse et de sport. Il y a encore dix ans cette prison était en service sous le contrôle de l’armée israélienne…et les faits commis dans celle-ci violent les règles les plus élémentaires des droits de l’homme. Les interrogatoires, la torture et la mort. Les prisonniers n’étaient pas forcément des assassins, il y avait des poètes, des artistes, des militants, de simple villageois et…le père de Mustafa…et Abu Djamil…pour des peines de quelques semaines à plusieurs années. Beaucoup de ces personnes sont encore en vie et je tremble à l’idée que toutes ces injustices et ces violations ont pu arriver sans que je n’en sache rien dans mon pays. J’ai toujours entendu le nom de « terroristes » associé au nom de « martyres », un bouclier révoltant dû à une manipulation malhonnète excusant les actes les plus abominables, les exemples sont trop nombreux. Mais c’est un champ lexical terrifiant, que je reconnais dans cette histoire, une stratégie rodée et vérifiée depuis des siècles. Les mots et les meaux de la colonisation, Algérie, Tibet, Afrique, Etats-Unis, Amérique du sud. Je m’efforce de regarder derrière tous ces murs de violences immédiates, d’injustices révoltantes et de discours politiques qui provoquent des réactions qui peuvent m’aveugler à tous moments. Une révélation froide, un constat raide et indéniable s’impose à mes yeux, l’état sioniste d’Israël colonise la Cisjordanie et je n’en savais rien. Ce silence du monde libre affecte les palestiniens et dans le silence, le sentiment d’injustice gronde dans chaque cœur, la suprémacie d’un peuple sur un autre ne peut qu’engendrer violence et destruction. Légitimité de l’état d’Israël… légitimité de l’état de la Palestine… légitimité du droit au retour de tous les réfugiés palestiniens qui sont disséminés dans toute la Cisjordanie, Gaza, mais aussi le Liban, la Jordanie, la Syrie et le monde arabe… La nuit est déjà avancée dans le camp de Fara et la fatigue m’envahie. Les étoiles sont toujours là et la lune vient se poser sur le sommet d’une colline, le chant des grillons me berce et la musique d’un mariage dans le camp vient se joindre à ce spectacle. Vivre…aujourd’hui…un peu moins que demain.

Franck Saurel (ùmido)

Paysages

Paysages, routes, visages…encore sur la route, vers de nouvelles rencontres, d’autres visions du monde? Je ne sais plus et j’ai l’esprit un peu embrumé. Une aventure se termine, une autre commence. Je suis exactement à la frontière entre ce que j’ai vécu de fort à Jénine, au Théâtre de la Liberté et un autre univers, celui du camp de réfugiés de Fa’raa.

---

Je me sens étrangement seul aujourd’hui et j’essaie de me rendre disponible pour la suite. Les frontières restent des endroits étranges, elles sont précises, nous pouvons toujours les situer sur des cartes géographiques ou sentimentales et pourtant c’est le lieu où précisemment l’on est ni ici, ni là-bas.

J’ai quitté Mustafa ce matin à Ramallah. Il me manque déjà. J’ai aimé son esprit libre et fin, sa famille militante, je n’ai malheureusement pas pu rencontrer son père. La plus jeune de ses sœurs s’appelle Bissan 11ans, la deuxième Taura 20 ans qui signifie révolution, la troisième Jaffa 23 ans qui est le nom d’une ville palestinienne occupée par les israeliens et la quatrième Haifa 27 ans qui est une ville israelienne anciennement palestinienne. Ils sont deux fils, le plus jeune s’appelle 18 ans qui se traduit par « tempête », nom donné à un groupe de résistants après 1967 et Mustafa qui doit son nom à son grand père mort en 1950 alors que, chassé de Haifa et réfugié à Jénine, il cherchait à rejoindre sa terre natal et sa maison. Nous sommes descendus tous les deux sur Ramallah pour passer deux jours un peu tranquilles. Je retraverse la campagne, revois les champs d’oliviers, retrouve les colonies israéliennes long couloir perché au sommet des collines s’étallant sur plusieurs kilomètres, la pierre blanche, les arbustes dorés, les chèvres et leurs bergers, les fils barbelés protégeant les routes de l’armée et des colons…quand ce n’est pas mes rencontres qui me renvoient à l’occupation, c’est le paysage qui se plait à me la coller dans les yeux. Le taxi emprunte des routes de terre afin d’éviter au maximum les check-points. J’étais le seul international dans le véhicule avec Mustafa, Nabyle, un des comédiens palestiniens avec qui nous avons fait notre joyeuse équipée théâtrale, et 3 autres jeunes étudiants palestiniens que je n’avais jamais vu. Premier check-point de l’armée, un jeune gars aux cheveux longs, mal rasé, derrière de larges lunettes de soleil roses Dior, en uniforme vert et M-16 en bandoulière nous demande nos papiers d’identité. Les palestiniens sortent leurs cartes « vertes » écrites en arabe et traduites en Hébreu et moi, mon passeport. Il regarde tranquillement les photos sans jamais lever ses yeux vers nous mais il s’est attardé sur ma « gueule de petit international », il s’accoude au rebord de ma fenêtre et énumère chacun des prénoms. Il s’amuse à bien articuler ce qu’il lit. NA-BYLE, MO-HA-MED, etc ..etc. « Your name is SAUREL ? » me demande t’il sans me regarder, les yeux rivés sur ma photo… « Yes », « vous parlez Français ? »…. Bin...oui. Il se détourne vers son baraquement et jette mon passeport à mes pieds dans la voiture sans un regard…OK, je me tais. Mustafa vient de Jénine et le soldat semble avoir focalisé plus sur moi que sur lui, car aller vers le sud est un voyage incertain pour un palestinien du nord…il pourrait purement et simplement lui interdire de passer le check-point ou le stopper en plein soleil pendant des heures…sécurité de l’état oblige. Nous passons encore deux autres check-points, un de l’armée et un autre de la police. Nous arrivons à Ramallha 2 heures plus tard et c’est incroyable de voir la différence avec Jénine. Les voiles sont moins présents, les cheveux et les yeux se dévoilent, les hommes ont les épaules découvertes et les femmes fument des cigarettes ou le nargulié en blue jeans à la terrasse des cafés…un espace, je dois le dire, plus tolérant à l’égard des libertés des hommes et des femmes, car ils sont nombreux à en souffrir, à commencer par le jeune homme qui m’accompagne. C’était agréable de le voir afficher un sourire béat quand il but sa première bière au « sangrias café », avec de la musique cubaine en fond et faire de l’œil à la table voisine où étaient assises de jeunes filles palestiniennes. Je me revois chez Tareq, une des connaissances du camp de Jénine, ses parents sont des gens accueillants et de fervents musulmans. Ils étaient assis en face de moi sur deux fauteuils séparés par une plante. Lui arborait fièrement des moustaches épaisses sur un sourire chaleureux, habillait d’une djellaba légèrement rose brodée d’or. Elle était vêtue de la tenue traditionnelle pour les femmes pratiquantes, un hijab blanc qui recouvrait ses cheveux jusqu’au contour de son visage pour retomber sur ses épaules et d’une longue robe noire ne laissant visible que ses mains. La plante qui les séparait, dessinait un parapluie aux feuilles fines et vertes qui retombaient sur leurs accoudoirs. C’est alors qu’au même moment leurs mains viennent toucher les feuilles, les caresser tout doucement, ensemble, dans un geste d’une infinie tendresse… La tante de Tareq me pose alors une question qui m’étonne « Est ce que tu as peur des JUIFS quand ils viennent la nuit dans le camp ? ». Son mari, professeur en informatique, est en prison simplement pour avoir milité contre l’occupation et les « rapts » menés par les incursions de l’armée israélienne dans le camp sont courants… Je comprends que je n’ai pas peurs des juifs, ni des musulmans mais que ce sont bien les mots qui sont effrayants. La confusion se propage a une vitesse elle aussi effrayante, ce ne sont pas des juifs ni des musulmans dont j’ai peur mais bien d’un gamin de 18 ans endoctriné, persuadé que le monde entier à juré sa perte …constat effrayant de tous les côtés. Je continuerai à me battre contre le racisme et pour les opprimés qu’ils soient séfarades de la banlieue de Tel-Aviv ou jeunes du camp de Jénine… J’arrive à Dheishe, à côté de Bethléem, vers 10h00. Je souffre d’un coup de soleil qui s’est attaqué à tout mon corps alors que je m’endormais la veille au bord d’une piscine…Une nouvelle aventure commence, un autre lieu avec d’autres gens. J’ai aimé voir l’enthousiasme et observer les corps se tendrent, les yeux désireux d’agir et les esprits volontaires des nouveaux participants. Ils arrivent avec les yeux grands ouverts certes mais des convictions plein la tête et un bagage occidental qui se verra souvent ébranlé au cours de ce séjour. J’ai essayé de glisser des observations sur mon ressenti dans la manière d’aborder un cours, de l’organisation des ateliers et des jeunes gens que j’avais rencontré…après tout voir le chemin s’est bien, mais l’arpenter c’est mieux. Même si c’est un voyage où le groupe tient une place importante, l’individu, sa démarche et sa réflexion, est elle, essentielle.

Je n'ai rien à imposer, je viens pour découvrir, connaitre et peut-être te comprendre. Si tu veux bien, tu me montreras ton monde, qui tu est, ce dont tu rêves... je veux bien te faire découvrir le mien.

Franck Saurel (ùmido)

Bil'in

Aquest ja es el quart dia que estem a Bil'in. Bil'in es un poble situat a pocs quilometres de Ramallah que nomes te 1.800 habitants. Estem a casa de l'Abdullah, el presdient del Comite Popular de Bil'in contra el Mur. Aquest comite es va fundar l'any 2004 amb l'objectiu d'aturar la construccio del mur que estava a punt de separar les cases dels camps d'oliveres que pertanyien a la municipalitat de Bil'in i que eren propietat dels seus habitants.

---

Les primeres accions del Comite estaven enfocades a aturar les obres. Els veins del poble i aquells que els hi donaven suport - israelians pacifistes i internacionals vinculats a diferents moviments socials- es lligaven amb cadenes als camins pels quals havien de passar les excavadores i intentaven boicotejar les obres de mil maneres. Aquestes pero estaven protegides per l'Exercit israelia, el qual va utilitzar diverses tecniques per desmovilitzar la poblacio de Bil'in amb l'objectiu que el seu exemple de resistencia no s'extengues pels altres pobles de Cisjordania amenacats pel mur. Un dels metodes per exemple, va consistir en entrar a la nit a les cases dels habitants de Bil'in i detenir a algunes de les persones que havient participat en les accions de protesta. l'objectiu era evidentment espantar al poble. Fins i tot detenien a nois de tretze o quinze anys... Avui el mur ja esta acabat de construir i sobre algunes de les terres d'oliveres que pertanyien als habitants de Bil'in ara hi estan construint una nova colonia israeliana.

I tanmateix Bil'in no s'ha rendit. El poble continua manifestant-se cada divendres al mati. Porta fent-ho des de fa tres anys. Cada divendres de cada setmana un mes darrera un altre. Cridant i alcant les banderes els palestins intenten creuar el mur, pero quan els hi falta un centenar de metres per arribar-hi els soldats els hi tiren gas lacrimogen i els disparen amb bales de goma fins que la manifestacio es dispersa. I aixi cada divendres de cada setmana un mes darrera un altre, el ritual es repetix inalterable. l'etern retorn de la rabia, la rutina de la impotencia, la resistencia i la reafirmacio de la seva identitat

I ahir vam visitar el camp de refugiats d'Al-Amari que tambe es troba a prop de Ramallah on viuen 8.000 persones en un 1 km quadrat. I vam coneixer els germans d'en Milad, un noi palesti de 24 anys que va morir l'any passat a Ramallah durant la ultima incursio de lExercit a la capital del WestBank. El van matar quan anava a la seva festa de graduacio. I despres van empresonar durant uns mesos els seus germans perque a l'estar enfadats per la mort d'en Milad representaven un perill per la seguretat israeliana

I tambe hem vist els quilometres i quilometres de camps d'oliveres tallats nomes per desmoralitzar a la poblacio palestina I tambe em sentit nens que diuen que el seu heroi es lOssama Ben Laden...

I malgrat tot la vida continua i la gent aqui te ganes de passar-s'ho be i ens pregunten pel Barca i pel Ronaldhino i ens demanen que els hi preparem una altra truita de patates... I al vespre els nens surten al carrer a jugar amb els estels igual que a Jerusalem hi jugaven tambe tots els nens, els jueus i els palestins. I els estels s'alcen per sobre els terrats, gairebe per sobre el mur, s'estiren cap al cel com si volguessin fugir d'aquesta guerra de baixa o alta o mitja intensitat.

Montse Boher

L'escola de Tuani

Tuani es un poble palesti que es troba a la regio d-Hebron, al sud de Cisjordania. Es tracta d-una zona molt rural, de pobles petits, envoltats de terres de cultiu. Ara fa uns anys, al costat de Tuani s-hi va implantar una colonia jueva per la forca, van robar moltes terres pertanyents als agricultors d-aquest poble i dels de la zona, i la desgracia de la regio va comencar...

---

Els nens del poble de Tuba, situat a 20 minuts a peu de Tuani, van, des dabans de la creacio de la colonia, a estudiar a lescola de Tuani, la unica de la regio (una escola de nomes 6 classes, on els alumnes de diferents cursos han de compartir aules, lescola la van construir amb subvencio de lautoritat Palestina i amb la forca dels bracos dels pagesos de la regio que amb 2 setmanes la van tenir de peu...). Pero des de laparicio de la colonia, els nens de cami a lescola van comencar a patir agressions molt violentes per part dels colons (pedres i totxanes al cap, aigua bullint, excrements danimals eren llencats sobre els nens de cami a lescola). No pot haver/hi barbarie mes gran que tirar totxanes al cap dun nen de 4 anys,... A causa del panic que aquest trajecte els hi provocava van decidir canviar el cami, i ara ja fam olts anys que aquests alumnes havien de caminar 2 hores cada dia de trajecte danada i 2 hores de tornada!!!!

El director de l-escola va decidir finalment avisar a associacions internacionals i israelianes perque enviessin escuts humans per protegir els nens de cami a lescola. La primera vegada va venir un grup de joves nord/americans i el primer dia que van decidir agafar lantic cami, el que passa al costat de la colonia van rebre brutals agressions per part dels habitants de la colonia encaputxats, varies persones van haver de ser hospitalitzades (entre elles dos escuts humans estadunidencs). La noticia va tenir molt de resso gracies a les agressions dinternacionals, i es va poder portar una demanda a la cort israeliana. Actualment, lexercit acompanya als nens a lescola i els protegeix de les agressions dels colons. Podria semblar que hi ha alguna mena de justicia a l-estat israelia, que quan hi ha una queixa l-estat reacciona, pero no ens deixem enganyar, l-estat docupacio israelia es un estat de violencia, de robatori, dilegitimitat, de crueltat, dimpunitat. Si actualment hi ha lexercit protegint nens dels colons es nomes perque es van ferir dos amercians. Arreu de Cisjordania els nens es fan atacar pels colons, els nens, i els adults, i tothom, i lexercit que aqui protegeix, a la resta del territori ataca, i entra a les cases, i les destrueix, i sendu persones innocents a la nit, i mata criatures a les manifestacions pacifiques, i TOT QUEDA SILENCIAT, perque no hi ha mai ferits que no siguin palestins...

Els nostres amics palestins insisteixen en fernos veure videos terribles sobre les tragedies del seu pais, sobre dones plorant la perdua de les seves families, persones decapitades en manifestacions, morts a l-arribada de l-alba despres de les incursions, presoners torturats... i tot aixo que ens sembla horrible, que voldriem no mirar, tot aixo per dirnos US ADONEU DEL QUE ESTEM VIVINT, COM POT SER QUE EL MON NO FACI RES PER NOSALTREs. I jo tambe mho pregunto, com pot ser que aixo es permeti... Tambe hem visitat families de martirs (no es gent que es fa explotar, aqui martir es refereix a qualsevol persona que mor victima de la ocupacio, ja sigui voluntaria o involuntariament), i de presoners, i altra vegada tot aquest dolor, que no ens explica res que no sapiguem sobre el que passa aqui pero que una vegada mes ens diu US EN ADONEU DEL QUE ES AIXO, sovint ens pregunten> Us podeu imaginar que es que vinguin a casa vostra a la nit, i semportin al vostre fill i durant 10 anys no el torneu a veure, us pdoeu imaginar que es que et vinguin a treure de casa teva i els teus fills neixin a lexili, us podeu imaginar us podeu imaginar... I realment no mho puc imaginar

Els nens de l-escola de Tuba ara ja fa 3 estius que passen lestiu a lesplai que sorganitza en el mateix edifici. Hi ha ambient de festa, sonen els tambors, els nens canten cancons del seu pais (durant anys van estar prohibides, perque lestat disrael volia negar els palestins com a poble, com a cultura), i canten amb forca, amb alegria, alguns sens acosten per sortir a les fotos que fan lalbert i la maria. A fora al pati es pinten grans murals, i sembla un esplai com els que hem viscut tots, i es riu com a tots els esplais... Pero sabem profundament que no es un lloc com els altres... El director de lescola ens diu que hi ha ordre de demolicio de lescola, i que com a molt tard durara uns mesos m'es. Aquesta es lestrategia disrael, prohibeix l-edificacio i quan un edifici es construeix ilegalment (no hi ha altra manera de construir) el seu propietari rep una ordre de demolicio, i al cap duns mesos (a vegadesn omes uns dies) ve un bulldozer i el tira a terra. I que fareu si tiren l-escola a terra<>

Vam tornar a casa de nou amb el cor encongit.

Nuria Serra

Un vot equivocat

Estem a Salfit i aixo, no se si es igual a tota la Cisjordania, es Fatah's land. Els posters de Yassir Arafat acompanyat de Nasser i Saddam Hussein estan per tot arreu. El nom del Martyr Yassir Arafat es un constant. L'hospital es diu aixi, i a l'escola d'estiu que hem visitat els nens canten al seu martir, al seu president. Ahir vam tenir l'oportunitat de coneixer en Munir Abbushi, governador de Salfit amb qui vam poder parlar sobre la situacio politica a Palestina, ens va poder parlar una mica de les passades eleccions a Palestina i les seves consequencies. Aquestes son algunes reflexions.

---

El 25 de Gener del 2006 el poble palesti va anar a les urnes. Despres de 10 anys sense poder decidir, es votava el Consell Legislatiu per Palestina. Nomes hi va haver un petit detall per resoldre i, es que lamentablement el poble palesti es va equivocar al votar. Hamas, un partit fundat el 1987 nascut al si dels Germans Musulmans d'Egipte, va trencar amb el domini de Fatah (Moviment d'Alliberament Palesti), que havia ostentat el poder per la causa palestina durant 40 anys. Els palestins van tardar poc a veure que s'havien equivocat. El millor xantatge son els diners. Munir Abbushi, governador per Fatah a Salfit, ens va explicar un cas concret. La policia palestina estava financada per fons europeus. El dia 26, l'aixeta es va tancar. Mes clar impossible, accio - reaccio. Les consequencies del bloquejos economics mai van cap a la bona direccio i, qui en rep les consequencies mes directes sempre son els mateixos, els civils. El mes curios del cas es que des de la Unio Europea ens venen que nosaltres "procurem buscar vies consensuades per fer arribar els fons" mentre que, els EUA son el "policia dolent". Que vinguin aqui a explicar-los la diferencia. La questio es sancionar el poble palesti per la seva decisio, el resultat es No Money. Malgrat que amb totes les persones que hem parlat son de Fatah l'opinio es compartida i ben cenyida al que es politicament correcte : Hamas va guanyar les eleecions. La decisio estava a les mans del poble palesti i, si es fa xantatge amb els diners per modificar els resultats, que no es parli de democracia. El marc de la conversa amb el governador era una gran casa amb un luxe ostentos que convertia la corrupcio en una evidencia. Aixo si, una cosa es acceptar la victoria de Hamas i una altra cosa acceptar un mea culpa.

La questio seria ara poder parlar amb un lider de Hamas per poder contrastar, pero crec que haure de saber esperar...

Marta Muixi

Els pobles fantasma

Poden existir pobles sense existir? A Israel si. De fet, sembla ser que aqui tot es possible. Si Israel existeix dins de Palestina, Palestina existeix dins d'Israel, aixo si, amb grans diferencies esta clar. Mentre Israel perpetua una ocupacio sobre la terra de Cisjordania i Gaza, Palestina intenta sobreviure en el que era el seu territori. La forma que pren aquesta vida dels palestins dins de Palestina es tradueix en aquests pobles fantasmes. Les histories de les persones que procuren sobreviure en aquestes ciutats son desoladores. Persones que han vist com els destruien les cases una i dues i si cal tres vegades, pero que no perden l'esperit de voler canviar la situacio. En aquests pobles el govern israelia perpetua un terrorisme psicologic constant, nosaltres no podem imaginar que es viure pensant que d'un dia per l'altre la nostra casa pot ser l'escollida per ser enderrocada. Tan sols cal prendre la decisio, marcar la casa, i ja esta. Tota la vida, tots els records, tot allo que guarda una casa i que no te preu, s'esfuma. Ho enderroquen sense cap tipus de contemplacio. Vam visitar el poble de Shefar'an (espero que fos escrit aixi...), de fet qui sap, com a poble fantasma no te nom, no surt al mapa, aixi que fer-la desapareixer no seria cap problema, ja que no existeix...

---

Les tecniques del govern israelia per perpetuar una tortura constant pero de prou baixa intensitat perque no interessin al nostre mon son d'allo mes variades. Aixo si, sempre afectant al que es mes essencial per una vida digna: l'aigua, l'electricitat, els desplacaments. A banda, obviament de saber que el dia que vulguin poden destruir la teva casa i tota la vida que guarda dins. Nomes ho han de decidir. El que es mes increible de tot plegat es que els israelians viuen davant per davant amb aquests pobles fantasma i ells viuen amb tota la comoditat del mon i aprofitant el temps per fer impossible la vida dels israelians. L'acces a l'aigua per part dels palestins es sempre una incognita. Els tubs per on passa l'aigua a traves dels camps son exageradament llargs i estrets. Aixi si un israelia decideis tallar-lo qualsevol dia ho pot fer amb tota facilitat. En el millor dels casos si l'acces es garantit, l'aigua surt prou calenta per fer impossible refrescar-se. I aixo sense parlar de la ridicula pressio amb la que surt. L'acces a l'electricitat tambe es puntual, aixo si, els israelians tenene el detall de posar/los els pals electrics a davant de casa seva. Ja se sap, espatllen el paissatje. Els palestins tambe veunen les carreteres que els permetrien estalviar hores en els desplacaments pero l'acces esls esta vetat. I punt. Saben que si hi passen, tenen molts numeros de ser disparats. No poden utilitzar la seva aigua, la seva terra, les seves carreteres.... Apartheid? Es veu que no.

A la zona que vam veure, Galilee, al Nord d'Israel, hi ha 35 d'aquests pobles no reconeguts. L'organitzacio dels "40 villages no reconnus", ha aconseguit que alguns d'aquests pobles millorin les seves condicions pero la situacio es aixi en la majoria d'ells. 7.000 palestins viuen aquesta vida al nord d'Israel. Mentrestant nosaltres mirem a una altra banda.

Marta Muixi

Una abracada des de la terra on, malgrat tot, les persones sempre tenen un somriure a punt

Salfit

Salfit es un poble que es troba entre Nablus i Ramallah. Comenco aixi perque personalment mai havia sentit el nom d'aquesta ciutat, si he de ser sincera. M'encanta estar aqui sobretot perque estem tots allotjats en families i es fantastic poder coneixer el seu dia a dia. La gent es realment maquissima, ens cuiden tant!! Ahir la mare, Miriam, em va acotxar al llit i tot. L'idioma deixa de ser un problema, ens entenem sense entendre'ns, es genial, li haurem d'ensenyar al "senyor" Huntington. La familia on estic es diu Fathi Hamad, es una familia interminable, i aixo fa veure una manera de viure tan diferent a com vivim a casa nostra. Estar aqui em fa pensar molt en els nostres conceptes sagrats de la individualitat i la intimitat. No es questio de fer comparacions odioses, pero es fantastic veure maneres diferents de viure.

---

A la casa sempre hi ha gent disposada amb un somriure a oferir mes del que tenen. Si no es la tieta, es el germa i si no tots els nens corren amunt i avall i donant vida a la casa. Avui hem estat per Salfit. Era com el poble desconegut, pero es fantastic. Avui hem tingut l'oportunitat de coneixer la universitat i lhospital de la ciutat. A tota la ciutat es respira Fatah, de fet la universitat es diu Universitat d'Al Aqsa. Li donen molta importancia als estudis i es que el coneixement es una arma que els soldats no podran prendre per la forsa (perdo.. ni accents ni c trencada, c'est la vie!). La ciutat de Salfit es molt calmada en comparacio a altres com Hebron o Nablus, pero veuen com han de compartir la vida al costat de la colonia mes gran de Cisjordania, Ariel. La situacio es increible. A la seva propia terra veuen com han de demanar permis per tot. Hi ha carreteres que no poden utilitzar. En Mahmud, un palesti amb qui mentenc molt be perque ha viscut 2 anys a Xile, m'ha explicat per quines carreteres no poden anar. Per exemple, per anar a un poble que esta a 5 minuts amb cotxe han de fer voltes que els suposen mes d'una hora. Es increible. Malgrat tot, res els treu la dignitat, les ganes de viure i de seguir lluitant perque els colons marxin daqui. Continuarà...

Marta Muixi

Si mai viatgeu a Jerusalem

Si mai viatgeu a Jerusalem, una vegada hagueu entrat al Sant Sepulcre, vist el mur de les lamentacions, passejat pels mercats, passejat per l'esplanada de les mesquites i begut un te amb menta a la porta de Damasc (baab al-hamudi), demaneu a un habitant originari de la ciutat que us n'expliqui la historia recent. La ciutat que ahir em semblava tan lluminosa, màgica, plena de vida, ha canviat de color als meus ulls, després de treure'n el vel de la mentida.

---

El nostre guia durant la passejada d'aquest vespre (el vespre es un moment privilegiat en aquesta ciutat, aquest moment en que perfi tornes a respirar aire fresc i els carrers es buiden de la fressa dels comerciants, és un bon moment per les confessions, per la conversa, per les evocacions llunyanes), ens ha portat davant de casa seva al barri de suq al 'askattin (mercat de les espècies), la casa on va habitar fins l'any 67, data de l'ocupacio jueva de Jerusalem, en que la casa li va ser expropiada per la forca. Actualment hi viu una familia jueva, que ha posat banderes israelianes a les finestres i ha desplacat la porta dos metres cap a la dreta (és evident la pedra nova que l'envolta, i que tapa l'antic forat d'entrada), com passa sovint amb les cases expropiades pels jueus. El guia ens explica que és perquè quan tornin els veritables propietaris de les cases (gairebé tots viuen actualment als camps de refugiats de Cisjordània), no puguin reconeixer casa seva, pero ell afirma 'Mai oblidaré la casa i el carrer on vaig viure, encara que ho tirin tot a terra ho reconeixeré'. Als camps de refugiats palestins fins i tot els nens petits saben on guarden els seus pares les claus i els titols de propietat de les cases i els camps que els hi van robar des de l'inici de l'ocupacio l'any 48. El 80 per cent de les cases que actualment ocupen els jueus van ser preses per la forca als Palestins (i 8 de les sinagogues de Jerusalem son mesquites de més de 1000 anys tancades pel culte als musulmans). Com a minim no les han convertit en discoteques, ens explica l'Ashraf, com han fet amb tantes altres mesquites de Palestina.

El guia ens explica amb tristesa, i molta emocio, com abans de l'ocupacio convivien per tot Jerusalem families de tot tipus de confessio, ens diu "al pis de dalt podia viure-hi un cristià, al pis de baix un musulmà, i entremig un jueu, i no hi havia cap problema. Des de l'any 67 s'han dividit les comunitats en barris, el barri jueu, el barri musulmà, el barri cristià, el barri armeni... i polítiques racistes es posen en practica per intentar que els palestins. pressionats per unes condicions de vida durissimes acabin marxant.

En una de les entrades de la ciutat el guia ens fa aturar i ens demana que mirem cap a la pedra nova que presideix la porta, ens explica que abans de l'ocupacio hi havia un versicle del Corà, pero que s'ha volgut esborrar tota marca del passat musulmà de la ciutat. Molts recordareu els successos del darrer any, de les obres que amenacaven els fonaments de la MEsquita d'al Aqsa, tercer lloc sagrat de l'Islam. Aquest és només un exemple més mediàtic d'un procés que fa 40 anys que dura, i que no s'atura mai. I no podria descriure-us cada pedra de la que l'Ashraf ens ha revelat el sentit, com tampoc puc descriure el color de la lluna sobre els sostres dels terrats de la ciutat, des d'on es veu la muntanya de les oliveres. Cal que vingueu a veure-ho per vosaltres mateixos algun dia. Agraeixo amb tota la meva anima aquest passeig en la meva ultima nit a Jerusalem, podria haver marxat sense entendre res del que realment ha viscut aquesta ciutat, i de la lluita ferotge que s'hi segueix vivint, sota aparenca de convivencia i cordialitat. Les pedres ho veuen tot, pero els turistes les trepitgen i només aconsegueixen veure allò que els volen ensenyar. Si mai aneu a Jerusalem, després de resar, després de visitar, d'esprés d'extasiar-vos amb la bellesa de la ciutat, no oblideu rendir homenatge a la memòria d'aquells que n'han estat expulsats, no oblideu que fa anys que ja no és una ciutat de pau i pregària.

Demà comenca el meu viatge a Cisjordània, intentaré seguir explicant-vos tot el que hi veig

Una abraçada i un fort pensament per tots vosaltres des d'aqui

Nuria Serra

Fragment d'una carta

(...) Avui hem sortit de Jerusalem i ehm visitat dues ciutats (Lot i Ramla) on "conviuen" israelians i palestins, es a dir, els primers tenen xalets, jardins, parcs, places, llum, aigua, voreres i els segons... els segons... un mur per separar els barris, torres d'elecricitat que passen per damunt dels seus caps sense llum ni aigua etc; despres de dinar hem anat a un Duar (poble) bedui al Neguev (al desert) no reconegut;

---

primer, m'imaginava un desert amb dunes, pero si agafes la M45 es paisatge es el mateix afegin-t'hi camells; son duars no reconeguts per Israel que no surten ni al mapa, el que hem vist aquest mati han destruit 2 cases, tenien una ordre de desallotjament des de feia 4 mesos i els havien dit que hi anirien dema passat, pero han aparegut aquest mati i amb prou feines han pogut sortir els familiars de casa; al duar no hi ha ni llum ni aigua, l'han de portar en cisternes i pagar 100 cops mes que un israelia i a sobre al costat hi ha un aeroport militar on despeguen i aterren els avions cada 3 minuts, la qual cosa impossibilita la comunicacio, des d'aqui s'enlairaven l'estiu passat els f16s que van bombardejar el Liban. (...)

Gal'la Ripoll

Murs

Mur de les lamentacions, el cor de l'espiritualitat jueva. Trossets i trossets de papers engroguits entre les parets centenaries. Pregaries i desitjos de bona voluntat, esperances de pau interior. Tot protegit per torres de vigilància, per soldadets de dinou anys carregats amb M16, A l'altra banda del mur, brilla la cupula de la mezquita dAlaqsa.

---

Resseguint lantiga linia verda, una carretera condueix fins als nous limits de la municipalitat israeliana de Jerusalem. Des del 67 nous territoris adquirits. Els palestins que hi vivien i que encara hi viuen no tenen estatut de ciutadants sino de residents. Per tant, no poden votar, ni tenen passaport. A larribar als limits de la municipalitat trobem un nou mur, en construcció des del 2002. I El primer checkpoint fix. Qui passarà avui? Qui creuara aquest nou mur de les lamentacions? En algun racó, mig esborrat un grafiti resa la paraula GUETTO... Ironies tràgiques de la historia...

Montse Boher

Jouer et lutter

Il est 11 h 40, je suis seul dans cet appartement dans le camp de Jénine et étrangement cette solitude me fait du bien...

---

Que vont ils garder de tout ça? Il est 11 h 40, je suis seul dans cet appartement dans le camp de Jénine et étrangement cette solitude me fait du bien. Cet endroit est rempli de souvenirs, de discussions et de polémiques, de parties de chansons françaises et arabes, de beaux moments de rires... mais le départ est nécessaire.

Nous avons joué hier soir un spectacle que le directeur du théâtre lui même pensait périlleux dans le sens où nous utilisions une forme contemporaine, dansée et poétique. Mélange de comédiens arabes et français, mélange de nos perceptions du conflit et des leurs, mélange des langues, arabe, français, anglais, mélange de textes de Mohammed Guellati, Darwish et les comédiens... du mélange, de la mixité, de la sensualité, du lyrisme, de la brutalité... qu'est ce que c'est bien de faire du théâtre! C’est vraiment l'espace du possible, et si impossibilité il y a, elle prend du sens et donne un message. Travailler sur des thèmes d'impros qui nous tenaient au coeur et au ventre, les touristes, les interrogatoires, les internationaux, les "frontières dynamiques" et les espaces mouvants, la dignité, la résistance....avec nos outils corps, voix et imagination...merci à Mélanie qui a fait naître cette envie dans mon coeur, merci à Génération Palestine de l'attention et l'écoute dont ils ont fait preuve pour la réalisation de tout ce que j'ai pu faire ici, merci à cette Grave et Burlesque Equipée du Cycliste avec qui j'ai partagé des moments intenses et qui ont créé cet espace du possible.... oui, faîtes du théâtre, ça aide.

Evidemment que j'ai pris et appris beaucoup de ces rencontres, de tous ces moments qu'ils ont bien voulu me donner. Mais comment cela va t'il résonner chez eux? Est ce que je suis prétentieux si j'espère une résonance? Et pourtant il faut bien que tout cela résonne chez moi, chez eux et chez vous. La surface de ce lac de larmes est tellement lisse et gluante, froide et sourde, profonde et gigantesque que je ne sais pas si la pierre minuscule jetée dedans propagera des ondes. C'est comme si elle pouvait engloutir tout qui est à sa surface sans bruit et sans traces. Laurence, une costumière française bénévole ici depuis quelques temps me disait hier soir, "avec tout ce qu'ils pleurent il y aura une mer ici", je lui ai répondu qu'elle y était déjà...cette mer de larmes et de sang...on y est, ils y sont, embourbés, noyés, dans ce liquide qui aveugle, qui colle à la peau et au coeur, qui bouche les pores de l'espoir. Ils pleurent. Ces gamins de 15 ans, tous sortis d'un gang de cidade de deus m'embrassent, me demandent de rester, m'enlacent...."don't forget me".

Je vous avais dis qu'ils avaient choisi, choisi de vivre mais ce choix est fragile, le vent tourne à toute vitesse, que l'armée vienne et il y aura des morts... et ici, ils sont en âge de mourir. "Je reviendrai mais vous devez rester en vie, tous ensembles". Je laisse un berimbau dans le théâtre. J'avais besoin de laisser du concret pour qu'ils se rappellent de ce qu'ils ont vécu, ressenti, découvert, ma petite résonance...dans un instant de leurs vies, "l'instant d'une résonance" dans un regard posé sur cet instrument...oui, j'espère. Dans une heure je pars sur Ramallah avec Mustafa, lui dire au revoir maintenant c'est trop dur. Hier soir il m'a présenté à sa mère et ses soeurs...elles portent toutes des prénoms de villes de palestine. Sauda a 20 ans, étudie le droit...elle n'arrive pas a avoir son visas pour aller voir sa grande soeur au Canada, les autorités israéliennes lui refusent. La plus jeune à 11 ans, elle voudrai devenir "surveillant baignade à la mer"...normal quand on a vu la mer qu'a la télé, quand toute ta famille vivait au bord de mer, vivait de la mer, vivait avec la mer à Haïfa à 40 Kms de Jénine...avec ses yeux d'enfants elle demande son droit au retour. Zacharia, l'ancien chef des brigades d'Al Aqsa qui a déposé les armes et que nous avons rencontré, racontait qu'il s'en foutait d'être en Israël avec un passeport israélien, mais qu'il veut retourner chez lui, là où les israéliens se sont implantés, les ont délogés et où ils demande de revenir.

Le 3 août je serai à Far'aa, un village où est installés un camp de vacance pour enfants et ados...je n'ai pas beaucoup d'infos sur ce lieu. J'ai découvert assez vite et de manière brutale que les infos viennent avec la rencontre...donc j'irai.

Je ne sais pas quand ni comment je vous enverrai des nouvelles....mais j'essaierai.

Franck Saurel (ùmido)

Ramle

Ramble és també una ciutat mixte, juxtaposada a la ciutat de Lot, de la que he parlat a la meva carta anterior. Antigament fou capital economica de Palestina, pero de la seva prosperitat només en queden pedres mig rosegades per la intemperie, les plantes, i les malediccions que llencen contra elles els habitants que les volen negar.

---

Podria explicar vos mil detalls d'una ciutat que pateix de la mateixa manera que Lot la politica segregacionista de la seva municipalitat, i em sap greu no tenir prou temps per fer vos particeps de cadascun dels secrets amagats daquesta injusticia. Pero nomes us parlaré de la mesquita de Dahmash. A la vegada que fou ocupada Lot per lexercit jueu, durant la guerra del 48, tambe fou ocupada Ramble, i davant de les massacres i la politica de terror de lexercit, gran part de la poblacio va decidir refugiar-se a la mesquita )cristians i musulmans van buscar proteccio dins del sant edifici). Encara es pot veure la sang a les parets de la mesquita de la massacre que shi va perpetrar, tal i com ens explica la Hurya 174 martirs hi van deixar la vida. No hem pogut veure personalment aquestes traces tan tragiques perque la municipalitat mante tancat aquest centre de culte. Davant de l'absencia de mesquites a la zona els musulmans de la ciutat van demanar que es tornés a obrir. Pero la municipalitat va posar una condicio a la seva obertura, els fidels haurien de netejar la sang de les parets personalment, i mai podrien pronunciar ni una paraula sobre el que va passar alla dintre. La milicia que va perpetrar la massacre sanomenava Palmar, i Palmar sanomena la plasa que hi ha actualment davant de la mesquita. Com pot haverhi tant de cinisme La crueltat no deixa de sorprendrem...

Fi de la segona historia

Nuria Serra

Altres murs d'Israel

Bona nit a tots,

envio aquest email a tothom que coneixo, perque les persones que protagonitzen les histories que mhan explicat avui aixi mho han demanat. Us explicare tres histories, igual de tristes, igual d'injustes, espero que tingueu la paciencia de llegir-les. Els que me les han explicat son persones que senten que el seu dolor no es escoltat, jo us escric a tots, i si el seu dolor no us pot arribar, com a minim vull que sapigueu com viuen.

---

Primera historia. Lod, ciutat arabo-jueva d'Israel

Aquest mati ens hem llevat ben aviat i hem sortit en autobus cap el sud d'Israel, ens hem aturat a la ciutat de Lod, )que en arab anomenen Led) per fer una visita amb la Hurya )en arab el seu nom vol dir llibertat, i el porten moltes noies que mai han viscut en llibertat)

Lod es el que s'anomena una ciutat mixte, es a dir, una ciutat on viuen jueus i palestins )no dic conviuen, perque no es una paraula que s'adigui a les circumstancies), com tantes altres a dins de lestat d'Israel. El nostre autobus sha parat davant dunes antigues cases en runes, don surten branques i fulles de cada esquerda, com en els quadres romantics. Amb l¡unica diferencia que aqui aquestes runes no se les mira ningu, si la Hurya no les senyala. Es tracta dantigues construccions otomanes: una arquitectura historica denorme valor, des de khan al hilu )el mercat dolc o bell, Lot era un centre de comerc vital per la Palestina dabans de locupacio israeliana, on es creuaven els mercaders de regions ben distants) fins a fabriques de sabo tradicional centenaries, mesquites de lespoca de Saladi, habitatges... a banda i banda de camins polsegosos podem trobar aquestes restes despreciades d'un passat que la municipalitat s'esforca de fer oblidar. Ja no en queden gaires, quasi tot ha estat ja demolit. Es tracta dun acte deliverat per eliminar tot allo que no es dorigen jueu, per esborrar el passat de la ciutat, i quin es el passat de la ciutat? Quan van arribar els jueus l'any 1948 aquesta era una ciutat arab de gran prosperitat, lligada al comerc amb la resta de Palestina. Els seus habitants eren de confessionalitat cristiana i musulmana, com ho testimonien la mesquita i l'esglesia que comparteixen una de les parets en la seva construccio. )aixi viviem, pacificament, espatlla contra espatlla, ens explica la Hurya, aquesta construccio es una gran metafora del que era la vida d'aquesta ciutat) Pero un dia va arribar l'exercit jueu per fer fora la poblacio d'aquesta ciutat i substituirla per poblacio jueva vinguda d'arreu del mon )una immigracio que no s'ha aturat als nostres dies, segueixen arribant immigrants sense parar). Els habitants de la ciutat en canvi van ser expulsats i es van sumar a tots aquells que van haver de refugiar-se. La hurya ens ha parlat també de les massacres que va haver hi en aquesta ciutat ara fara 60 anys, i sha disculpat si les seves paraules ens semblaven massa dures. No obstant aixo, un 28 per cent de la poblacio es va quedar a Lod, es va negar a marxar, i va viure durant molts anys en guetos tancats, construits pels propis jueus )ironies de la historia...) Actualment segueixen vivint a les ciutats, en condicions indecents, patint una injusticia racista i segragacionista.

Cal que sabeu que cap de les lleis promulgades per lestat disrael podria justificar la manera com son tractats els palestins a la ciutat de Lot, tot es fa per darrera, impunement, definitivament... Els barris dels jueus i els barris dels palestins estan separats per un mur: sisi, no nomes hi ha un mur 'de seguretat' com s'esforcen en anomenar lo els governants israelians, a dins mateix de lestat disrael hi ha grans murs que separen els barris jueus dels barris palestins. Aqui lobjectiu esta mes clarament explicat, els jueus del barri van demanar a la municipalitat que el construis, per no haver de veure els seus veins arabs, que consideraven bruts i lladres. En la seva demanda també volien que el mur fos acustic, per no haver de sentir-los tampoc, pero la proposta acustica no va ser acceptada. Actualement el mur és una realitat, i després de le smultiples queixes de la poblacio palestina contra aquest mur segregacionista la municipalitat va plantejar una taula de negociacio; Els jueus van proposar mantenir el mur i a canvi asfaltar els carrers dels palestins, donar-los connexio electrica, instalar-los aigua corrent... Us podeu creure que a dins de l'estat disrael hi ha milers de persones que viuen en aquesta situacio', sense llum, sense aigua, amb carrers sense asfaltar, sense escombriaires que facin dels seus 'carrers' zones habitables, aixo son drets basics que haurien de respectarse nomes pel fet de ser ciutadans disrael )la setmana passada un nen va morir atropellat per un cotxe, per falta de vorereres, i fa un mes a un nen el va picar mortalment una serp en aquesta zona tan insalubre). Tampoc hi arriben els autobusos, pero hi ha 7 vies de tren que creuen el barri per la meitat, per on passen 250 trens cada dia, no creieu que hi para cap estacio, en canvi els olis toxics que sen desprenen passen per davant de lescola arab, provocant la malaltia dantrax als infants. A mes aquest any ja han mort 13 persones intentant creuar la via, perquè no hi ha cap pont, com diuen els jueus )hi ha una expressio jueva per dir exactament aixo) 'Aixi tindrem un arab de menys'. Tampoc hi ha gaires escoles, ni cap centre civic )els nens corren despullats pel carrer sense res a fer), ni parcs... es una barriada de xavoles insalubres. I a TRES METRES comenca un barri fantastic, tot equipat, asfaltat, amb cases restaurades, amb escoles, autobusus, centres, families ben vestides, electricitat i aigua, per suposat... és el barri jueu. No vull oblidar dir-vos, que els palestins tenen prohibit viure al barri jueu, i que si mai nhi ha un que aconsegueix anar hi a viure, les cases de tots els seus veins es devaluen a la meitat de preu. Ningu vol tenir un arab com a vei. Tot esta organitzat per fomentar que els palestins marxin de les seves terres, abandonin els seus origens centenaris i suneixen als milers de refugiats daquest poble. Pero ells han decidit quedar se a tota costa.

Quan aquest mati a lautobus mhan anunciat que viatjava a una ciutat mixte, pensava que volia dir un lloc on palestins i jueus podien conviure en pau, en igualtat... pensava, amb gran innocencia, que anava a veure un exemple de pau a dintre dIsrael, una alternativa possible a locupacio terrorifica dels ultims 40 anys. Res mes allunyat de la realitat. Es el punt mes exagerat de racisme que he vist a la vida, quan ens hem acomiadat de la Hurya tenia moltes ganes de plorar. Ara he tornat a l'Hostal i quan oblido les converses del sopar, mes animades, mes banals, em tornen a venir al cap aquestes paraules de la Hurya, i recordo quan ens ha dit que cada cop que fa una visita com aquesta per nous visitants, torna a casa feta pols, i te tambe ganes de plorar. Tenia els ulls apagats quan ens hem acomiadat d'ella des de dalt de lautobus en direccio a un dels pobles no reconeguts del Neguev, el desert del sud d'Israel.

Fi de la primera historia

Nuria Serra

VIVRE

Je voudrais vous présenter....les garçons et les filles qui fréquentent ce lieu tous les jours, ils ont entre 10 et 17 ans et sont du camp de Jenine.

Je voudrais vous présenter... les garçons et les filles qui fréquentent ce lieu tous les jours, ils ont entre 10 et 17 ans et sont du camp de Jénine. Ils envahissent le théâtre dès 10 heures du matin et heureusement que les portes restent ouvertes.

Je ne vous cacherai pas que je me suis attaché à tous ces gamins, vous ne pouvez pas vous imaginer comme ils ont soif ...de TOUT. Ils suivent des cours de théâtre, d'informatique, de cirque et de capœira en ce moment avec moi. Leurs émotions sont multipliées par mille, ils sont à fleur de peau, et prennent tout ce que la vie leur donne. "I love you, do you love me?" est une phrase qui revient souvent dans leurs bouches, "habibi", je t'aime, une empoignade à te couper le souffle, un sourire franc et innocent, des rires, des sourires... débordement de violence, débordement d'amour, débordement d'un violent amour. L'occupation les cloisonne dans cette ville et la société les emprisonne dans cet avenir de martyr...quelle connerie la guerre comme dirait l'autre.

Alors que les obstacles se dressent comme de noires montagnes bouchant leurs futurs, ils viennent apprendre et jouer. Quel courage. Certains pensent que devenir martyr est une solution bien qu'ils n'en aient pas envie, d'autres comprennent que l'éducation et la connaissance sont une solution alors qu'ils n'y ont pas accès, ils jouent, rencontrent, apprennent, alors que tout est contre eux, ce lieu résiste et ils résistent dans ce lieu. "A 17 ans j'ai pris 4 balles de fusil et je porte les stigmates d'un interrogatoire au couteau" me raconte ce même Fares qui vient m'offrir une fleur, cette fameuse fleur qui livre ses parfums qu'au coeur de la nuit...TOUS, et je dis bien TOUS ont choisi de vivre.

Franck Saurel (ùmido)

Arribada a Jerusalem

El segon torn va començar ahir la seva estada a Jerusalem. Per la part catalana que ens pertoca difondre, l'arribada a l'aeoroport ha anat molt bé, tan sols unes preguntes que tothom ha de passar. Tot i això, altres participants del projecte han passat fins a 11 hores a l'aeroport.

Ens vam trobar tots al hotel Imperial Hostel i mentre de fons se sentia la musica de Bésame, bésame mucho...ens vam presentar tots i totes, en total som unes 80 persones. A la nit vam anar a sopar aprop de la Porta de Damasc a la part palestina de Jerusalem. Per finalitzar la vetllada vam estar fumant una mica de xixa a l'hotel.

Avui dimarts, un dia intens, hem anat a la part israeliana de Jerusalem, a l'Alternative Information Center on una noia ens ha explicat la visió israelina del conflicte, dient que per exemple quan es va desenvolupar la segona Intifada gran parts dels israelians no sabien ni el com ni el perquè de la Intifada.

Tot seguit hem sortit als afores de Jerusalem a veure els assentament jueus. Ens han explicat que els colons jueus dels afores de Jerusalem son de classe social baixa i l'estat israelià els utilitza per ocupar terreny i desenvolupar la industria de les noves tecnologies i pagar-los menys del que els hi pertocaria.

Maria Ganigué Almuni

Generacions

Heus aqui algunes paraules... la continuacio

Generacions. Passat, le present i futur. Una avia, els seus fills i el seu nét... El temps. Ja fa dos dies que vaig fer aquestes fotos a Jenin i aquestes imatges no deixen d'assaltar-me. Feia calor, el sol estava al punt àlgit i la seva llum feia que el blanc de les parets ens encegués. El camp de refugiats semblava haver-se adormit, pel pes de la calor asfixiant d'aquest migdia. Algunes oliveres creixien prop del carrer principal del camp, que puja i arriba fins a la falda d'un turo. Els vestigis de la Segona Intifada salten a la vista. Un mausoleu, un immens cementiri gran com tot un barri, i un buit esfereidor... el més minim pas aixeca tanta pols que m'ofega,la més minima mirada va a fixar-se sobre alguna visio asfixiant... i em trobo envoltat de fantasmes. Prenen formes sobre els cartells enganxats a les parets de cada carrer, de cada casa, de vegades fins i tot al voltant dels lletrers suspesos al sostre i cobrint un espai del cel. Estan en posicio de guerra, sobre un fons de llum, de colors, envoltats d'una àurea blanca amb les armes a la mà. Feia calor... les gotes de suor em cremen els ulls, en un carrer 30 soldats israelians van perdre la vida en una casa amb trampa... una victoria? Feia calor... el meu crani suplicava una ombra, una corrent d'aire fresc.



Un cotxe foradat per les bales, amb els vidres trencats i les portes destrossades fa de testimoni en un pati d'una casa en el mateix estat. Homes, dones i nens palestins han perdut la vida entre aquests murs, en aquests setges... una victoria? Feia calor... les llagrimes que brollen, la sal em cou a la cara, estic desconsolat... una pausa, una de veritat, el meu cor la vol, la pau. M'estic callat durant una bona estona, intento calmar el meu ritme sanguini, aquest flux i reflux de liquid que envaeix el meu cos d'un moviment regularment caotic, com les meves emocions durant aquests dies. Calleu... calleu tots. Tanco els ulls, i una onada de llàgrimes m'envaeix, lluitar em resulta impossible i m'abandono a aquest sentiment d'impotència... he de continuar.




Una paradeta, agrupats en una cantonada d'una botiga una dona gran, els seus dos fills i els seus nens ens miren d'un aire més que interrogador. La dona porta un vestit i un vel blancs, somriu. La seva historia és la de tots els refugiats del camp de Jenin, vivia a Israel fins que s'hi van installar els colons, la van expulsar i li van impedir el retorn... 1948. En aquella època només hi havia tendes. Vol tornar a viure allà on va néixer, on van néixer els seus pares... retornar a les seves arrels. Ho entenc. Els seus fills d'uns 30 anys estan aprop d'ella, porten la botiga. N'hi ha un de peu davant meu que em mira amb duresa pero també amb cordialitat. Em demana una cigarreta i acabem asseguts a l'entrada fumant a l'ombra d'una cuba. « Vinc de França... Paris... », « Oh Paris... OK »; enfonsa la seva mirada en la meva, s'acosta una mica més i xiuxiueja « I come with you... », vol marxar. Ho entenc. El seu germà està assegut sobre una catifa, amb el seu fill en braços. Ens explica la historia d'aquest pais, d'aquesta ciutat, d'aquest camp i d'aquest carrer... i misèria encara. Va perdre els dits de la mà esquerra durant la Primera Intifada, la Segona li va prendre el bras dret i la cama en una explosio. Els meus ulls creuen els seus fills, la seva filla i el seu fill em miren amb aire interrogador, de dolça intensitat, oberts sobre el mon, aquesta mirada d'infant, inocent simplement. Tenia davant meu la historia del conflicte de dalt a baix, el que va ser, el que és, el que serà. El pare ens explica que a l'hospital, els metges li van anunciar que a més de ser amputat no podria tenir més fills... alguns mesos més tard, en contra de les prediccions dels uns i del fatalisme dels altres, va trucar els metges per anunciar que el seu fill havia nascut sencer i en bon estat de salut... Una victoria, aquesta de veritat. Hi ha una flor que creix aqui i que els àrabs anomenen "leilat all k'drr", només s'obra i allibera el seu parfum al cor de la nit...

Leila saida.

F

El teatre... la llibertat... Jenin... Cisjordània

Pels meus pares, la meva germana, els meus amic, i per Tu,

Abans de res, gràcies per totes les vostres respostes, els vostres ànims m’ajuden avui més que mai. Avui ha estat un dia molt dur, el meu cor ha estat sotmès a una difícil prova. M’agradaria presentar-vos Jenin, ciutat del nord de Cisjordània. Aquesta ciutat conserva totes les traces de les incursions israelianes de la Segona Intifada, i pateix amb violència l’aïllament que es deriva de la construcció del mur, viu empresonada. Un únic passatge és possible per arribar fins a ella, pel sud, a l’interior de Cisjordània. Pel nord, s’alça el mur, impedint tot accés a Israel i cap els països bel·ligerants. 40 km separen Jenin de Haifa a Israel. Abans de la construcció del mur, la ciutat aprofitava els intercanvis comercials, hi havia obrers que es desplaçaven quotidianament d’una ciutat a l’altra per anar a treballar. Actualment, l’atur afecta el 60% de la població, les importacions i la clientela dels productes alimentaris es fan difícils. Pobresa, pressió de l’ocupació israeliana, destrucció de les infraestructures per part de l’exèrcit… la delinqüència s’ha convertit en reina dels carrers. Drogues, armes, i cotxes robats omplen la ciutat. El que em preocupa és que res no pot entrar a Cisjordània sense que l’Estat d’Israel n’estigui al corrent. Les fronteres són reals aquí, fils electrificats, miradors, carreteres tallades, i el mur… Voldria parlar-vos d’una dona jueva que va actuar aquí creant el “Teatre de les Pedres”, en homenatge als “llançadors de pedres” de la Segona Intifada. Busqueu el seu documental, “Els nens d’Arna”, on s’exposa el seu treball en aquesta escalada de violència. Arna va morir el 1994, i el teatre va tancar el 1996 ja que Bèlgica va deixar de finançar el projecte. Va ser destruir el 2002. En Juliano, el seu fill, va reprendre la seva tasca, va trobar fonds entre els rics finançadors internacionals per reconstruir el teatre. Se’l va batejar com “el Teatre de la Llibertat”. Vaig veure aquest documental a França, i en Juliano m’ha mostrat la continuació. Un adolescent d’uns 15 anys, com a màxim, m’explica la situació, acusa Israel de voler-los convertir en idiotes, privant-los d’educació, obligant-los a una precarietat que desemboca en delinqüència i fanatisme, ell ve a fer teatre per no estar-se al carrer. Per no acabar sent un màrtir. Aquí, la meva feina es converteix en una qüestió de vida o mort, ja que el teatre salva vides. Voldria presentar-vos en Mustafa, 21 anys, el seu pare és comunista, i va estar a la presó, com la major part de refugiats palestins. 1 de cada 2 persones ha anat a la presó aquí a Cisjordània, quants terroristes oi? Ell és estudiant a la Universitat Americana de Jenin. M’acompanya durant les classes i tradueix de l’anglès a l’àrab, i això per força crea lligams. Entre dos classes m’ensenya el debké, dansa tradicional palestina, intercanviem algunes paraules en àrab i en francès, em demana que li parli de França, del teatre, de la capoeira, dels meus amors, els meus amics... però aquí? Circular és un calvari a Cisjordània, l’exèrcit israelià instal·la check points, alguns fixes i d’altres mòbils. Ha patit humiliacions que us posarien la pell de gallina, esperes a genolls durant dos hores a sota el sol, obligat a cantar una cançó popular àrab amb una M-16 apuntant-li el ventre... em grinyolen les dents perquè no és un terrorista, no és cap fanàtic, és fins i tot més laic que molts dels musulmans de França. Encara és jove, però és terriblement madur... Em presenta l’Anna, una jove de 21 anys que treballa a les oficines del teatre, i amb qui intento aprendre a preparar el cafè turc... une de les experiències més inoblidables de la meva vida, sobretot quan l’ha tastat. Es riu de mi, riem i acaba per deixar-me entendre que si jo volgués podria casar-me amb ella, i així podria tenir bon cafè turc cada dia... m’esperava qualsevol cosa menys això. Ha perdut els seus dos germans i els seus dos promesos... té 21 anys. El Juliano entra a la cuina amb cara compungida, acaba de saber que dos joves noies (18 anys) deixen el teatre... el seu pare li ha dit “Es fan grans”. Un cop acabats els jocs d’infants, et fas gran, et cases... i això és tot. Pressió constant, viure sota aquesta pressió, néixer en un món com aquest... quin futur t’espera?

He visitat el camp de refugiats de Jenin amb en Mustafà, perdoneu-me però no us explicaré el que he vist avui, les meves llàgrimes estan encara massa calentes. No us amagaré que sovint aquestes mirades em trastornen. A l’interior de la societat israeliana, a Cisjordània, a Gaza, a casa teva, a casa meva... pateixen. Cal que us deixi ara, per agafar una mica d’aire, “la pausa també forma part de la música”.

Us escriuré... ben aviat.

Una abraçada, leila saida (Bona nit en àrab)

F

Passatge a Cisjordània

Estimats amics,

Primer dia a Palestina ... perdó, vull dir, Cisjordània. Cal que pari atenció als “termes” que empro en la meva redacció. Aquest viatge és sorprenent per les seves trobades, de vegades descoratjador per les injustícies de les que som testimonis davant una situació que s’enverina, però l’esperança encara en fa de les seves, “hi ha irreductibles que resisteixen encara i per sempre” a totes dues bandes, defensant el dret internacional i els drets humans. No són gaire cosa a l’interior d’aquesta màquina ben engreixada que és la guerra de la por i de la manipulació, però de mica en mica es van unint. “Ells” m’han mentit sobre els bons i els dolents, sobre els cow boys i els indis, l’eix del mal, l’islam i la societat judeocristiana.
Estic enfadat per no haver estat capaç d’obrir abans els ulls davant aquestes mentides, les conseqüències de les quals, en aquest cantó del món, són una tragèdia. La por m’encega i la ignorància m’empresona en una gàbia daurada... en fi, és dur.

Una noia israeliana m’assegurava que Palestina (intenteu trobar-la sobre un mapa mundi) era lliure... la por i la ignorància.
Avui he marxat de Jerusalem en direcció a Betlem per dirigir-me després cap a Jenin que es troba al nord de Cisjordània. Som uns quants ens disposem a travessar una frontera que mai hauria d’haver existit, per anar cap un país que no existeix sobre els mapes i cap un mur que no hauria de ser allà on és. Aquesta situació a França seria incomprensible, aquí és una realitat. Jenin es troba a només 100km de Betlem, però hem trigat 5 hores per arribar a destinació... podríem haver arribat abans, però hauríem hagut d’agafar la carretera dels colons israelians, prohibida per la major part dels palestins. Les seves carreteres són rectes, ben cuidades, enreixades i electrificades.

Hi ha murs de 10-15 metres que envolten les colònies que ocupen, les més grans entre elles, una desena de km... la terra és una qüestió essencial. Camps armats israelians es juxtaposen a les colònies per tal de protegir els colons, encara que aquests ja estan armats. Sobre les carreteres “palestines”, l’exèrcit israelià instal•la “check points” per tal de controlar el flux de la població, amb un passatge pels israelians i un passatge pels palestins... com ho fan? Les plaques de matriculació verdes (cisjordànianes) d’una banda, les grogues (israelianes) de l’altra. Tot això és IL•LEGAL SEGONS EL DRET INTERNACIONAL, i l’argument que justifica aquesta ocupació és... LA SEGURETAT D’Israel. L’ONU no ignora el que està passant.

El conductor del taxi ens explica anècdotes, passem per un rond-point i ens mostra una olivera de 200 anys. Un arbre d’una forma, d’un color i d’una simbologia fantàstics. Ens explica que aquí es construirà un mur per separar la colònia de la resta del món. La carretera desapareixerà, i caldrà fer una volta encara més gran per circular pel país. L’olivera, però, no serà destruïda, serà desplaçada... cap el futur espai israelià “segur”.

Ja ho sé, el meu discurs es polititza, però és dur tot això que veig, i això que encara no m’he trobat amb cap palestí. Com em veuran ells? Aquestes condicions són tan asfixiants que m’interrogo sobre el meu paper com a militant, i sobre la seva percepció d’Occident… la por i la ignorància. Demà començaré el meu taller de capoeira, em trobaré amb el director del teatre de Jenin i amb joves adolescents i nens amb qui viuré un temps... però potser no, ja ho veuré.

NO TINGUEU POR, LA CURIOSITAT NO ES CAP DEFECTE

Una abraçada,

F

Història i fronteres a Jerusalem

Estimats amics,

Les fronteres… són aquí d’una inquietant crueltat. L’únic espai que roman obert és el cel. Em perdo pels carrerons de la ciutat vella, barri cristià, musulmà, jueu. Aquest matí, he intentat entrar a l’esplanada de les mesquites, i per segona vegada una barrera policial m’ho ha impedit, aquesta porta està tancada... tot i que ahir, un altre policia, ja que totes les entrades estan vigilades per la policia israeliana, em va assegurar que entre les 7h30 i les 10.30 em seria possible entrar... dono la volta, ho intento per una altra porta... impossible. Què hi ha de tant perillós a l’altra banda, o què és el que no em volen mostrar? ... la unificació de les religions a la recerca de l’espiritualitat és potser només una aparença. Sinagogues, mesquites, esglésies, els barris es juxtaposen en aquest espai... però perquè tota aquesta bòfia armada, els militars, les barreres, les càmeres de vídeo vigilància... us ho dic, amb l’experiència de qui ha viatjar molt, Jerusalem no és una ciutat perillosa. I doncs, perquè tanta seguretat? Tots sabem el perill d’aquest terme a França, i sabem també quines repercussions va tenir a les urnes... Si no volen que entri, vol dir que m’amaguen alguna cosa... o que pensen protegir-me del que hi ha al darrera. Darrera, sé que hi ha un dels llocs de peregrinatge musulmà, darrera hi ha Jerusalem Est, darrera hi ha Cisjordània, Síria, Irak, Afganistan... l’Orient.

Mentre passejava per la via Dolorosa, que fou el camí de la passió de Crist, que travessa el barri musulmà de Jerusalem per acabar al Sant Sepulcre... ja no veia la pau sinó una il·lusió de pau als carrers, fronteres separant els carrers. Aquesta és realment la terra d’on brollen “la llet i la mel”, el desert del Neguev, les platges de Tel Aviv, una aigua transparent i dolça, les oliveres, les flors de colors vius, tot aquí és bellesa.

Aquí el paisatge representa una qüestió essencial, en la mesura en que la vinguda dels jueus a l’actual Israel el modifica. Els àrabs vivien on ara hi ha universitats, parkings... i en queda ben poc de la seva presència en aquest territori. He vist un cementiri palestí transformat en jardí amb la inscripció “jardí de la independència”, algunes cases palestines que han resistit a les empreses immobiliàries són transformades en restaurants, o amenaçades amb la destrucció per part de l’Estat... Les persones que hi vivien són expulsades, i seran sens dubte reallotjades, però les seves traces desapareixen. He vist les ruïnes d’un hotel per mercaders datant del segle XII, l’època en que els àrabs, gràcies a Saladín, havien recuperat Jerusalem i regnaven sobre aquesta terra. Aquest patrimoni és avui mantingut per la població àrab que el neteja voluntàriament... els exemples són interminables... si ningú m’hagués dit “aquí vivia”, o “veus aquella casa d’allà? Mira-te-la bé...”, no hagués pogut veure res. Una vegada més només se m’ensenya allò que em volen fer veure.

Avui aniré cap a l’altra banda, creuaré la frontera per anar a Cisjordània i no sé quan podré tornar a enviar notícies… en tot cas penso en vosaltres. Us escriuré ben aviat.

Gràcies per totes les vostres respostes, m’han ajudat molt.

F

Primer dia a Jerusalem: trista realitat

Avui dissabte a les 6 de la matinada he arribat a Jerusalem després d’un passatge ràpid a l’aeroport de Tel Aviv... Des que he arribat sento una immensa ràbia per tot el que veig... Des dels primers passos per una Jerusalem desèrtica he vist 2 joves d’uns 20 anys (la meva edat si fa o no fa). En una situació normal hagués anat a parlar amb ells, o com a mínim els hauria saludat, però aquests joves, que podrien ser amics meus o fins i tot els meus germans, estaven armats. Mai havia vist gent de la meva edat passejant-se tranquil·lament per una ciutat amb la seva metralleta i el seu walkie talkie lligats al cinturó... Mai havia vist una metralleta...

Durant tot el dia m’he estat passejant per Jerusalem, que és una ciutat molt pintoresca... he entès els turistes que venen per visitar aquesta ciutat... és tan rica en història i els carrers són tan bonics... l’encant que envolta tots aquests carrers i aquests monuments m’omple d’alegria... és el canvi que em produeix aquest efecte... ja que mai abans havia sortit d’Europa ni vist una ciutat tan diferent de les ciutats a l’europea (entre les que he pogut veure com a mínim), i és tan enriquidor...

Però aviat he constatat (allò del que ja m’havien parlat abans): les persones vestides amb el seu uniforme de brutalitats estan molt presents a la ciutat... armades amb la seva M-16 (em sembla que és així com s’anomenen...)

...i pensar que la setmana passada vaig conèixer un turista francès que em va dir que Jerusalem era la ciutat de la pau i que era màgic veure com totes les religions convivien juntes d’aquesta manera... però puc entendre que si la informació no t’arriba es fa difícil de saber què es trama en aquesta ciutat. Sobretot si llegeixes « Le petit futé » (guia de viatges francesa) que porto amb mi... No podem negar-li, però, al « petit futé » la funció principal per la qual ha estat comprar, ja que m’ha servit molt a l’aeroport, agafeu una guia amb vosaltres si podeu... us desitjo tota la sort del món pel vostre passatge...

O sigui que el turista francès no es va adonar que la ciutat estava colonitzada i que els israelians han acaparat els bens dels palestins... jo no me n’hagués adonat si m’hagués mogut tot sol per aquesta ciutat sense la informació necessària que m’ha estat donada, més objectiva, més real... Però aquesta colonització passa desapercebuda: els colons (els israelians) i els colonitzats (els palestins) caminant junts per la ciutat... PERO NO, no conviuen, Jerusalem no és flors i violes com ens ho volen fer creure... LA CIUTAT ESTÀ OCUPADA amics meus... Un francès que fa 3 o 4 anys que viu a la ciutat m’explica que els ultra ortodoxes que veig passar sense parar pels carrers de la banda palestina no hi eren abans... Passegen pels carrers per apropiar-se’ls... i qui diu la seva presència permanent diu la presència de militats per protegir-los... com trobar la pau aquí dins?

En tot cas fa menys de 6 hores que estic aquí i començo a sentir que veure tantes armes m’està produint una gran impressió... Armes que no he vist ni tan sols a les pel·lícules... res a veure, és pitjor que una pel·lícula de guerra això...produeix molt més mal de cap... sobretot quan tens els peus a terra i no estàs assegut a la teva butaca...

Gairebé no he pogut dormir a l’avió... i no tinc ganes de posar-me a dormir a l’hotel, continuo passejant-me... veig per tot arreu banderes israelianes a les finestres... em pregunto a quin costat em trobo. Em diuen que sóc al cantó palestí... aixeco el cap... i em diuen que aquesta casa era palestina abans del 67 però que ara els settlers (els colons) s’hi han instal·lat... em pregunto què faria jo si em prenguessin la casa on visc. No puc respondre a aquesta pregunta i em dic a mi mateix que és estúpid que m’ho pregunti ja que no puc imaginar-me ni un instant el que és l’ocupació d’una ciutat... i encara fa menys de mig dia que sóc aquí... em poso en la situació d’aquest jove palestí de la meva edat assegut en un escaló veient passar un ultra ortodox... però no em puc ni imaginar què passa pel cap d’aquest israelià amb l’arma a la cintura... No sóc d’aquí i no puc dir què faria al seu lloc... ni tan sols puc sentir la mil·lèsima part del que pot sentir aquest jove palestí mentre es creua amb el colon que murmura paraules que jo no entenc.

En fi, aquest és el meu primer dia a Jerusalem... hi ha coses que he oblidat dir... n’estic segur... en tot cas estic content de ser aquí per realitzar aquest projecte... Però sento que el meu cap francès donarà moltes voltes... necessito parlar-ne amb els meus amics... amb tots aquells que són a França i que conec... Sento ja una ràbia que encara no ha sortit, però és necessari que no surti. Sóc aquí per veure què està passant... espero que aquesta ràbia sigui el motor que em permeti parlar-ne al màxim de gent possible... sabia què estava passant per documentals i per diaris que tractaven sobre el tema, però això és diferent...

Sóc a Jerusalem... he vist... mai més podré dir que no ho sabia...

A part d’això el grup és fantàstic i sento que aquests 15 dies seran una gran experiència... mai havia dormit en un lloc tan màgic com aquest... aquest hotel té més de 400 anys...

(...)

P

Arribada a Jerusalem

Estimats amics,

Ja he arribat en aquest lloc estrany, una arribada tardana o molt matinera (4h00), encara és de nit, aquesta hora on tot és calma i els gats ronden per les escombraries escampades pels carrers estrets i pavimentats. És un sentiment estrany aquest de trobar-se al centre de les religions monoteistes on cada carrer, vestigi o lloc de pregària és reclamat pels uns, reivindicat pels altres. Tot és història o llegenda. Em bec el meu primer cafè turc, doble (m’encanta el cafè). Dic “shalom” al cambrer i ell em respon “bonjour” tot somrient... i comencem a parlar sobre els nostres països, el cafè... Surt el sol i començo a passejar per davant la Torre de David, a la porta de Jaffa. Un noi jove d’uns 18 anys s’acosta, vestit amb uns texans, a la última moda, amb ulleres de sol Armani a sobre el cap, un mòbil a l’orella, semarreta, bambes... l’únic que el diferencia és que porta una M-16 en bandolera... és realment jove. Són gairebé les 15h00 i la inquietud produïda per aquesta visió ja s’ha quasi atenuat del tot ja que s’ha anat banalitzant a mida que ha avançat el dia. Pau i violència. He sentit com el muezzin cridava a pregària dient “Allah hua akbar”, lloat sigui Déu el gran el misericordiós, i amb el repicar de les campanes s’han omplert les esglésies i les escoles talmúdiques de fidels atrafegats. Les paradetes per turistes venen creus, espelmes i mans de Fàtima a la mateixa taula o s’exposen vels al costat de kippes... simbòlic. Estic esgotat per la calor i per la curta nit, però escric aquest correu per tots aquells que es preocupen per mi.

Us escriuré ben aviat, una abraçada

F