Arribada a Jerusalem

El segon torn va començar ahir la seva estada a Jerusalem. Per la part catalana que ens pertoca difondre, l'arribada a l'aeoroport ha anat molt bé, tan sols unes preguntes que tothom ha de passar. Tot i això, altres participants del projecte han passat fins a 11 hores a l'aeroport.

Ens vam trobar tots al hotel Imperial Hostel i mentre de fons se sentia la musica de Bésame, bésame mucho...ens vam presentar tots i totes, en total som unes 80 persones. A la nit vam anar a sopar aprop de la Porta de Damasc a la part palestina de Jerusalem. Per finalitzar la vetllada vam estar fumant una mica de xixa a l'hotel.

Avui dimarts, un dia intens, hem anat a la part israeliana de Jerusalem, a l'Alternative Information Center on una noia ens ha explicat la visió israelina del conflicte, dient que per exemple quan es va desenvolupar la segona Intifada gran parts dels israelians no sabien ni el com ni el perquè de la Intifada.

Tot seguit hem sortit als afores de Jerusalem a veure els assentament jueus. Ens han explicat que els colons jueus dels afores de Jerusalem son de classe social baixa i l'estat israelià els utilitza per ocupar terreny i desenvolupar la industria de les noves tecnologies i pagar-los menys del que els hi pertocaria.

Maria Ganigué Almuni

Generacions

Heus aqui algunes paraules... la continuacio

Generacions. Passat, le present i futur. Una avia, els seus fills i el seu nét... El temps. Ja fa dos dies que vaig fer aquestes fotos a Jenin i aquestes imatges no deixen d'assaltar-me. Feia calor, el sol estava al punt àlgit i la seva llum feia que el blanc de les parets ens encegués. El camp de refugiats semblava haver-se adormit, pel pes de la calor asfixiant d'aquest migdia. Algunes oliveres creixien prop del carrer principal del camp, que puja i arriba fins a la falda d'un turo. Els vestigis de la Segona Intifada salten a la vista. Un mausoleu, un immens cementiri gran com tot un barri, i un buit esfereidor... el més minim pas aixeca tanta pols que m'ofega,la més minima mirada va a fixar-se sobre alguna visio asfixiant... i em trobo envoltat de fantasmes. Prenen formes sobre els cartells enganxats a les parets de cada carrer, de cada casa, de vegades fins i tot al voltant dels lletrers suspesos al sostre i cobrint un espai del cel. Estan en posicio de guerra, sobre un fons de llum, de colors, envoltats d'una àurea blanca amb les armes a la mà. Feia calor... les gotes de suor em cremen els ulls, en un carrer 30 soldats israelians van perdre la vida en una casa amb trampa... una victoria? Feia calor... el meu crani suplicava una ombra, una corrent d'aire fresc.



Un cotxe foradat per les bales, amb els vidres trencats i les portes destrossades fa de testimoni en un pati d'una casa en el mateix estat. Homes, dones i nens palestins han perdut la vida entre aquests murs, en aquests setges... una victoria? Feia calor... les llagrimes que brollen, la sal em cou a la cara, estic desconsolat... una pausa, una de veritat, el meu cor la vol, la pau. M'estic callat durant una bona estona, intento calmar el meu ritme sanguini, aquest flux i reflux de liquid que envaeix el meu cos d'un moviment regularment caotic, com les meves emocions durant aquests dies. Calleu... calleu tots. Tanco els ulls, i una onada de llàgrimes m'envaeix, lluitar em resulta impossible i m'abandono a aquest sentiment d'impotència... he de continuar.




Una paradeta, agrupats en una cantonada d'una botiga una dona gran, els seus dos fills i els seus nens ens miren d'un aire més que interrogador. La dona porta un vestit i un vel blancs, somriu. La seva historia és la de tots els refugiats del camp de Jenin, vivia a Israel fins que s'hi van installar els colons, la van expulsar i li van impedir el retorn... 1948. En aquella època només hi havia tendes. Vol tornar a viure allà on va néixer, on van néixer els seus pares... retornar a les seves arrels. Ho entenc. Els seus fills d'uns 30 anys estan aprop d'ella, porten la botiga. N'hi ha un de peu davant meu que em mira amb duresa pero també amb cordialitat. Em demana una cigarreta i acabem asseguts a l'entrada fumant a l'ombra d'una cuba. « Vinc de França... Paris... », « Oh Paris... OK »; enfonsa la seva mirada en la meva, s'acosta una mica més i xiuxiueja « I come with you... », vol marxar. Ho entenc. El seu germà està assegut sobre una catifa, amb el seu fill en braços. Ens explica la historia d'aquest pais, d'aquesta ciutat, d'aquest camp i d'aquest carrer... i misèria encara. Va perdre els dits de la mà esquerra durant la Primera Intifada, la Segona li va prendre el bras dret i la cama en una explosio. Els meus ulls creuen els seus fills, la seva filla i el seu fill em miren amb aire interrogador, de dolça intensitat, oberts sobre el mon, aquesta mirada d'infant, inocent simplement. Tenia davant meu la historia del conflicte de dalt a baix, el que va ser, el que és, el que serà. El pare ens explica que a l'hospital, els metges li van anunciar que a més de ser amputat no podria tenir més fills... alguns mesos més tard, en contra de les prediccions dels uns i del fatalisme dels altres, va trucar els metges per anunciar que el seu fill havia nascut sencer i en bon estat de salut... Una victoria, aquesta de veritat. Hi ha una flor que creix aqui i que els àrabs anomenen "leilat all k'drr", només s'obra i allibera el seu parfum al cor de la nit...

Leila saida.

F

El teatre... la llibertat... Jenin... Cisjordània

Pels meus pares, la meva germana, els meus amic, i per Tu,

Abans de res, gràcies per totes les vostres respostes, els vostres ànims m’ajuden avui més que mai. Avui ha estat un dia molt dur, el meu cor ha estat sotmès a una difícil prova. M’agradaria presentar-vos Jenin, ciutat del nord de Cisjordània. Aquesta ciutat conserva totes les traces de les incursions israelianes de la Segona Intifada, i pateix amb violència l’aïllament que es deriva de la construcció del mur, viu empresonada. Un únic passatge és possible per arribar fins a ella, pel sud, a l’interior de Cisjordània. Pel nord, s’alça el mur, impedint tot accés a Israel i cap els països bel·ligerants. 40 km separen Jenin de Haifa a Israel. Abans de la construcció del mur, la ciutat aprofitava els intercanvis comercials, hi havia obrers que es desplaçaven quotidianament d’una ciutat a l’altra per anar a treballar. Actualment, l’atur afecta el 60% de la població, les importacions i la clientela dels productes alimentaris es fan difícils. Pobresa, pressió de l’ocupació israeliana, destrucció de les infraestructures per part de l’exèrcit… la delinqüència s’ha convertit en reina dels carrers. Drogues, armes, i cotxes robats omplen la ciutat. El que em preocupa és que res no pot entrar a Cisjordània sense que l’Estat d’Israel n’estigui al corrent. Les fronteres són reals aquí, fils electrificats, miradors, carreteres tallades, i el mur… Voldria parlar-vos d’una dona jueva que va actuar aquí creant el “Teatre de les Pedres”, en homenatge als “llançadors de pedres” de la Segona Intifada. Busqueu el seu documental, “Els nens d’Arna”, on s’exposa el seu treball en aquesta escalada de violència. Arna va morir el 1994, i el teatre va tancar el 1996 ja que Bèlgica va deixar de finançar el projecte. Va ser destruir el 2002. En Juliano, el seu fill, va reprendre la seva tasca, va trobar fonds entre els rics finançadors internacionals per reconstruir el teatre. Se’l va batejar com “el Teatre de la Llibertat”. Vaig veure aquest documental a França, i en Juliano m’ha mostrat la continuació. Un adolescent d’uns 15 anys, com a màxim, m’explica la situació, acusa Israel de voler-los convertir en idiotes, privant-los d’educació, obligant-los a una precarietat que desemboca en delinqüència i fanatisme, ell ve a fer teatre per no estar-se al carrer. Per no acabar sent un màrtir. Aquí, la meva feina es converteix en una qüestió de vida o mort, ja que el teatre salva vides. Voldria presentar-vos en Mustafa, 21 anys, el seu pare és comunista, i va estar a la presó, com la major part de refugiats palestins. 1 de cada 2 persones ha anat a la presó aquí a Cisjordània, quants terroristes oi? Ell és estudiant a la Universitat Americana de Jenin. M’acompanya durant les classes i tradueix de l’anglès a l’àrab, i això per força crea lligams. Entre dos classes m’ensenya el debké, dansa tradicional palestina, intercanviem algunes paraules en àrab i en francès, em demana que li parli de França, del teatre, de la capoeira, dels meus amors, els meus amics... però aquí? Circular és un calvari a Cisjordània, l’exèrcit israelià instal·la check points, alguns fixes i d’altres mòbils. Ha patit humiliacions que us posarien la pell de gallina, esperes a genolls durant dos hores a sota el sol, obligat a cantar una cançó popular àrab amb una M-16 apuntant-li el ventre... em grinyolen les dents perquè no és un terrorista, no és cap fanàtic, és fins i tot més laic que molts dels musulmans de França. Encara és jove, però és terriblement madur... Em presenta l’Anna, una jove de 21 anys que treballa a les oficines del teatre, i amb qui intento aprendre a preparar el cafè turc... une de les experiències més inoblidables de la meva vida, sobretot quan l’ha tastat. Es riu de mi, riem i acaba per deixar-me entendre que si jo volgués podria casar-me amb ella, i així podria tenir bon cafè turc cada dia... m’esperava qualsevol cosa menys això. Ha perdut els seus dos germans i els seus dos promesos... té 21 anys. El Juliano entra a la cuina amb cara compungida, acaba de saber que dos joves noies (18 anys) deixen el teatre... el seu pare li ha dit “Es fan grans”. Un cop acabats els jocs d’infants, et fas gran, et cases... i això és tot. Pressió constant, viure sota aquesta pressió, néixer en un món com aquest... quin futur t’espera?

He visitat el camp de refugiats de Jenin amb en Mustafà, perdoneu-me però no us explicaré el que he vist avui, les meves llàgrimes estan encara massa calentes. No us amagaré que sovint aquestes mirades em trastornen. A l’interior de la societat israeliana, a Cisjordània, a Gaza, a casa teva, a casa meva... pateixen. Cal que us deixi ara, per agafar una mica d’aire, “la pausa també forma part de la música”.

Us escriuré... ben aviat.

Una abraçada, leila saida (Bona nit en àrab)

F

Passatge a Cisjordània

Estimats amics,

Primer dia a Palestina ... perdó, vull dir, Cisjordània. Cal que pari atenció als “termes” que empro en la meva redacció. Aquest viatge és sorprenent per les seves trobades, de vegades descoratjador per les injustícies de les que som testimonis davant una situació que s’enverina, però l’esperança encara en fa de les seves, “hi ha irreductibles que resisteixen encara i per sempre” a totes dues bandes, defensant el dret internacional i els drets humans. No són gaire cosa a l’interior d’aquesta màquina ben engreixada que és la guerra de la por i de la manipulació, però de mica en mica es van unint. “Ells” m’han mentit sobre els bons i els dolents, sobre els cow boys i els indis, l’eix del mal, l’islam i la societat judeocristiana.
Estic enfadat per no haver estat capaç d’obrir abans els ulls davant aquestes mentides, les conseqüències de les quals, en aquest cantó del món, són una tragèdia. La por m’encega i la ignorància m’empresona en una gàbia daurada... en fi, és dur.

Una noia israeliana m’assegurava que Palestina (intenteu trobar-la sobre un mapa mundi) era lliure... la por i la ignorància.
Avui he marxat de Jerusalem en direcció a Betlem per dirigir-me després cap a Jenin que es troba al nord de Cisjordània. Som uns quants ens disposem a travessar una frontera que mai hauria d’haver existit, per anar cap un país que no existeix sobre els mapes i cap un mur que no hauria de ser allà on és. Aquesta situació a França seria incomprensible, aquí és una realitat. Jenin es troba a només 100km de Betlem, però hem trigat 5 hores per arribar a destinació... podríem haver arribat abans, però hauríem hagut d’agafar la carretera dels colons israelians, prohibida per la major part dels palestins. Les seves carreteres són rectes, ben cuidades, enreixades i electrificades.

Hi ha murs de 10-15 metres que envolten les colònies que ocupen, les més grans entre elles, una desena de km... la terra és una qüestió essencial. Camps armats israelians es juxtaposen a les colònies per tal de protegir els colons, encara que aquests ja estan armats. Sobre les carreteres “palestines”, l’exèrcit israelià instal•la “check points” per tal de controlar el flux de la població, amb un passatge pels israelians i un passatge pels palestins... com ho fan? Les plaques de matriculació verdes (cisjordànianes) d’una banda, les grogues (israelianes) de l’altra. Tot això és IL•LEGAL SEGONS EL DRET INTERNACIONAL, i l’argument que justifica aquesta ocupació és... LA SEGURETAT D’Israel. L’ONU no ignora el que està passant.

El conductor del taxi ens explica anècdotes, passem per un rond-point i ens mostra una olivera de 200 anys. Un arbre d’una forma, d’un color i d’una simbologia fantàstics. Ens explica que aquí es construirà un mur per separar la colònia de la resta del món. La carretera desapareixerà, i caldrà fer una volta encara més gran per circular pel país. L’olivera, però, no serà destruïda, serà desplaçada... cap el futur espai israelià “segur”.

Ja ho sé, el meu discurs es polititza, però és dur tot això que veig, i això que encara no m’he trobat amb cap palestí. Com em veuran ells? Aquestes condicions són tan asfixiants que m’interrogo sobre el meu paper com a militant, i sobre la seva percepció d’Occident… la por i la ignorància. Demà començaré el meu taller de capoeira, em trobaré amb el director del teatre de Jenin i amb joves adolescents i nens amb qui viuré un temps... però potser no, ja ho veuré.

NO TINGUEU POR, LA CURIOSITAT NO ES CAP DEFECTE

Una abraçada,

F

Història i fronteres a Jerusalem

Estimats amics,

Les fronteres… són aquí d’una inquietant crueltat. L’únic espai que roman obert és el cel. Em perdo pels carrerons de la ciutat vella, barri cristià, musulmà, jueu. Aquest matí, he intentat entrar a l’esplanada de les mesquites, i per segona vegada una barrera policial m’ho ha impedit, aquesta porta està tancada... tot i que ahir, un altre policia, ja que totes les entrades estan vigilades per la policia israeliana, em va assegurar que entre les 7h30 i les 10.30 em seria possible entrar... dono la volta, ho intento per una altra porta... impossible. Què hi ha de tant perillós a l’altra banda, o què és el que no em volen mostrar? ... la unificació de les religions a la recerca de l’espiritualitat és potser només una aparença. Sinagogues, mesquites, esglésies, els barris es juxtaposen en aquest espai... però perquè tota aquesta bòfia armada, els militars, les barreres, les càmeres de vídeo vigilància... us ho dic, amb l’experiència de qui ha viatjar molt, Jerusalem no és una ciutat perillosa. I doncs, perquè tanta seguretat? Tots sabem el perill d’aquest terme a França, i sabem també quines repercussions va tenir a les urnes... Si no volen que entri, vol dir que m’amaguen alguna cosa... o que pensen protegir-me del que hi ha al darrera. Darrera, sé que hi ha un dels llocs de peregrinatge musulmà, darrera hi ha Jerusalem Est, darrera hi ha Cisjordània, Síria, Irak, Afganistan... l’Orient.

Mentre passejava per la via Dolorosa, que fou el camí de la passió de Crist, que travessa el barri musulmà de Jerusalem per acabar al Sant Sepulcre... ja no veia la pau sinó una il·lusió de pau als carrers, fronteres separant els carrers. Aquesta és realment la terra d’on brollen “la llet i la mel”, el desert del Neguev, les platges de Tel Aviv, una aigua transparent i dolça, les oliveres, les flors de colors vius, tot aquí és bellesa.

Aquí el paisatge representa una qüestió essencial, en la mesura en que la vinguda dels jueus a l’actual Israel el modifica. Els àrabs vivien on ara hi ha universitats, parkings... i en queda ben poc de la seva presència en aquest territori. He vist un cementiri palestí transformat en jardí amb la inscripció “jardí de la independència”, algunes cases palestines que han resistit a les empreses immobiliàries són transformades en restaurants, o amenaçades amb la destrucció per part de l’Estat... Les persones que hi vivien són expulsades, i seran sens dubte reallotjades, però les seves traces desapareixen. He vist les ruïnes d’un hotel per mercaders datant del segle XII, l’època en que els àrabs, gràcies a Saladín, havien recuperat Jerusalem i regnaven sobre aquesta terra. Aquest patrimoni és avui mantingut per la població àrab que el neteja voluntàriament... els exemples són interminables... si ningú m’hagués dit “aquí vivia”, o “veus aquella casa d’allà? Mira-te-la bé...”, no hagués pogut veure res. Una vegada més només se m’ensenya allò que em volen fer veure.

Avui aniré cap a l’altra banda, creuaré la frontera per anar a Cisjordània i no sé quan podré tornar a enviar notícies… en tot cas penso en vosaltres. Us escriuré ben aviat.

Gràcies per totes les vostres respostes, m’han ajudat molt.

F

Primer dia a Jerusalem: trista realitat

Avui dissabte a les 6 de la matinada he arribat a Jerusalem després d’un passatge ràpid a l’aeroport de Tel Aviv... Des que he arribat sento una immensa ràbia per tot el que veig... Des dels primers passos per una Jerusalem desèrtica he vist 2 joves d’uns 20 anys (la meva edat si fa o no fa). En una situació normal hagués anat a parlar amb ells, o com a mínim els hauria saludat, però aquests joves, que podrien ser amics meus o fins i tot els meus germans, estaven armats. Mai havia vist gent de la meva edat passejant-se tranquil·lament per una ciutat amb la seva metralleta i el seu walkie talkie lligats al cinturó... Mai havia vist una metralleta...

Durant tot el dia m’he estat passejant per Jerusalem, que és una ciutat molt pintoresca... he entès els turistes que venen per visitar aquesta ciutat... és tan rica en història i els carrers són tan bonics... l’encant que envolta tots aquests carrers i aquests monuments m’omple d’alegria... és el canvi que em produeix aquest efecte... ja que mai abans havia sortit d’Europa ni vist una ciutat tan diferent de les ciutats a l’europea (entre les que he pogut veure com a mínim), i és tan enriquidor...

Però aviat he constatat (allò del que ja m’havien parlat abans): les persones vestides amb el seu uniforme de brutalitats estan molt presents a la ciutat... armades amb la seva M-16 (em sembla que és així com s’anomenen...)

...i pensar que la setmana passada vaig conèixer un turista francès que em va dir que Jerusalem era la ciutat de la pau i que era màgic veure com totes les religions convivien juntes d’aquesta manera... però puc entendre que si la informació no t’arriba es fa difícil de saber què es trama en aquesta ciutat. Sobretot si llegeixes « Le petit futé » (guia de viatges francesa) que porto amb mi... No podem negar-li, però, al « petit futé » la funció principal per la qual ha estat comprar, ja que m’ha servit molt a l’aeroport, agafeu una guia amb vosaltres si podeu... us desitjo tota la sort del món pel vostre passatge...

O sigui que el turista francès no es va adonar que la ciutat estava colonitzada i que els israelians han acaparat els bens dels palestins... jo no me n’hagués adonat si m’hagués mogut tot sol per aquesta ciutat sense la informació necessària que m’ha estat donada, més objectiva, més real... Però aquesta colonització passa desapercebuda: els colons (els israelians) i els colonitzats (els palestins) caminant junts per la ciutat... PERO NO, no conviuen, Jerusalem no és flors i violes com ens ho volen fer creure... LA CIUTAT ESTÀ OCUPADA amics meus... Un francès que fa 3 o 4 anys que viu a la ciutat m’explica que els ultra ortodoxes que veig passar sense parar pels carrers de la banda palestina no hi eren abans... Passegen pels carrers per apropiar-se’ls... i qui diu la seva presència permanent diu la presència de militats per protegir-los... com trobar la pau aquí dins?

En tot cas fa menys de 6 hores que estic aquí i començo a sentir que veure tantes armes m’està produint una gran impressió... Armes que no he vist ni tan sols a les pel·lícules... res a veure, és pitjor que una pel·lícula de guerra això...produeix molt més mal de cap... sobretot quan tens els peus a terra i no estàs assegut a la teva butaca...

Gairebé no he pogut dormir a l’avió... i no tinc ganes de posar-me a dormir a l’hotel, continuo passejant-me... veig per tot arreu banderes israelianes a les finestres... em pregunto a quin costat em trobo. Em diuen que sóc al cantó palestí... aixeco el cap... i em diuen que aquesta casa era palestina abans del 67 però que ara els settlers (els colons) s’hi han instal·lat... em pregunto què faria jo si em prenguessin la casa on visc. No puc respondre a aquesta pregunta i em dic a mi mateix que és estúpid que m’ho pregunti ja que no puc imaginar-me ni un instant el que és l’ocupació d’una ciutat... i encara fa menys de mig dia que sóc aquí... em poso en la situació d’aquest jove palestí de la meva edat assegut en un escaló veient passar un ultra ortodox... però no em puc ni imaginar què passa pel cap d’aquest israelià amb l’arma a la cintura... No sóc d’aquí i no puc dir què faria al seu lloc... ni tan sols puc sentir la mil·lèsima part del que pot sentir aquest jove palestí mentre es creua amb el colon que murmura paraules que jo no entenc.

En fi, aquest és el meu primer dia a Jerusalem... hi ha coses que he oblidat dir... n’estic segur... en tot cas estic content de ser aquí per realitzar aquest projecte... Però sento que el meu cap francès donarà moltes voltes... necessito parlar-ne amb els meus amics... amb tots aquells que són a França i que conec... Sento ja una ràbia que encara no ha sortit, però és necessari que no surti. Sóc aquí per veure què està passant... espero que aquesta ràbia sigui el motor que em permeti parlar-ne al màxim de gent possible... sabia què estava passant per documentals i per diaris que tractaven sobre el tema, però això és diferent...

Sóc a Jerusalem... he vist... mai més podré dir que no ho sabia...

A part d’això el grup és fantàstic i sento que aquests 15 dies seran una gran experiència... mai havia dormit en un lloc tan màgic com aquest... aquest hotel té més de 400 anys...

(...)

P

Arribada a Jerusalem

Estimats amics,

Ja he arribat en aquest lloc estrany, una arribada tardana o molt matinera (4h00), encara és de nit, aquesta hora on tot és calma i els gats ronden per les escombraries escampades pels carrers estrets i pavimentats. És un sentiment estrany aquest de trobar-se al centre de les religions monoteistes on cada carrer, vestigi o lloc de pregària és reclamat pels uns, reivindicat pels altres. Tot és història o llegenda. Em bec el meu primer cafè turc, doble (m’encanta el cafè). Dic “shalom” al cambrer i ell em respon “bonjour” tot somrient... i comencem a parlar sobre els nostres països, el cafè... Surt el sol i començo a passejar per davant la Torre de David, a la porta de Jaffa. Un noi jove d’uns 18 anys s’acosta, vestit amb uns texans, a la última moda, amb ulleres de sol Armani a sobre el cap, un mòbil a l’orella, semarreta, bambes... l’únic que el diferencia és que porta una M-16 en bandolera... és realment jove. Són gairebé les 15h00 i la inquietud produïda per aquesta visió ja s’ha quasi atenuat del tot ja que s’ha anat banalitzant a mida que ha avançat el dia. Pau i violència. He sentit com el muezzin cridava a pregària dient “Allah hua akbar”, lloat sigui Déu el gran el misericordiós, i amb el repicar de les campanes s’han omplert les esglésies i les escoles talmúdiques de fidels atrafegats. Les paradetes per turistes venen creus, espelmes i mans de Fàtima a la mateixa taula o s’exposen vels al costat de kippes... simbòlic. Estic esgotat per la calor i per la curta nit, però escric aquest correu per tots aquells que es preocupen per mi.

Us escriuré ben aviat, una abraçada

F