Generacions. Passat, le present i futur. Una avia, els seus fills i el seu nét... El temps. Ja fa dos dies que vaig fer aquestes fotos a Jenin i aquestes imatges no deixen d'assaltar-me. Feia calor, el sol estava al punt àlgit i la seva llum feia que el blanc de les parets ens encegués. El camp de refugiats semblava haver-se adormit, pel pes de la calor asfixiant d'aquest migdia. Algunes oliveres creixien prop del carrer principal del camp, que puja i arriba fins a la falda d'un turo. Els vestigis de la Segona Intifada salten a la vista. Un mausoleu, un immens cementiri gran com tot un barri, i un buit esfereidor... el més minim pas aixeca tanta pols que m'ofega,la més minima mirada va a fixar-se sobre alguna visio asfixiant... i em trobo envoltat de fantasmes. Prenen formes sobre els cartells enganxats a les parets de cada carrer, de cada casa, de vegades fins i tot al voltant dels lletrers suspesos al sostre i cobrint un espai del cel. Estan en posicio de guerra, sobre un fons de llum, de colors, envoltats d'una àurea blanca amb les armes a la mà. Feia calor... les gotes de suor em cremen els ulls, en un carrer 30 soldats israelians van perdre la vida en una casa amb trampa... una victoria? Feia calor... el meu crani suplicava una ombra, una corrent d'aire fresc.
Un cotxe foradat per les bales, amb els vidres trencats i les portes destrossades fa de testimoni en un pati d'una casa en el mateix estat. Homes, dones i nens palestins han perdut la vida entre aquests murs, en aquests setges... una victoria? Feia calor... les llagrimes que brollen, la sal em cou a la cara, estic desconsolat... una pausa, una de veritat, el meu cor la vol, la pau. M'estic callat durant una bona estona, intento calmar el meu ritme sanguini, aquest flux i reflux de liquid que envaeix el meu cos d'un moviment regularment caotic, com les meves emocions durant aquests dies. Calleu... calleu tots. Tanco els ulls, i una onada de llàgrimes m'envaeix, lluitar em resulta impossible i m'abandono a aquest sentiment d'impotència... he de continuar.
Una paradeta, agrupats en una cantonada d'una botiga una dona gran, els seus dos fills i els seus nens ens miren d'un aire més que interrogador. La dona porta un vestit i un vel blancs, somriu. La seva historia és la de tots els refugiats del camp de Jenin, vivia a Israel fins que s'hi van installar els colons, la van expulsar i li van impedir el retorn... 1948. En aquella època només hi havia tendes. Vol tornar a viure allà on va néixer, on van néixer els seus pares... retornar a les seves arrels. Ho entenc. Els seus fills d'uns 30 anys estan aprop d'ella, porten la botiga. N'hi ha un de peu davant meu que em mira amb duresa pero també amb cordialitat. Em demana una cigarreta i acabem asseguts a l'entrada fumant a l'ombra d'una cuba. « Vinc de França... Paris... », « Oh Paris... OK »; enfonsa la seva mirada en la meva, s'acosta una mica més i xiuxiueja « I come with you... », vol marxar. Ho entenc. El seu germà està assegut sobre una catifa, amb el seu fill en braços. Ens explica la historia d'aquest pais, d'aquesta ciutat, d'aquest camp i d'aquest carrer... i misèria encara. Va perdre els dits de la mà esquerra durant la Primera Intifada, la Segona li va prendre el bras dret i la cama en una explosio. Els meus ulls creuen els seus fills, la seva filla i el seu fill em miren amb aire interrogador, de dolça intensitat, oberts sobre el mon, aquesta mirada d'infant, inocent simplement. Tenia davant meu la historia del conflicte de dalt a baix, el que va ser, el que és, el que serà. El pare ens explica que a l'hospital, els metges li van anunciar que a més de ser amputat no podria tenir més fills... alguns mesos més tard, en contra de les prediccions dels uns i del fatalisme dels altres, va trucar els metges per anunciar que el seu fill havia nascut sencer i en bon estat de salut... Una victoria, aquesta de veritat. Hi ha una flor que creix aqui i que els àrabs anomenen "leilat all k'drr", només s'obra i allibera el seu parfum al cor de la nit...
Leila saida.
Un cotxe foradat per les bales, amb els vidres trencats i les portes destrossades fa de testimoni en un pati d'una casa en el mateix estat. Homes, dones i nens palestins han perdut la vida entre aquests murs, en aquests setges... una victoria? Feia calor... les llagrimes que brollen, la sal em cou a la cara, estic desconsolat... una pausa, una de veritat, el meu cor la vol, la pau. M'estic callat durant una bona estona, intento calmar el meu ritme sanguini, aquest flux i reflux de liquid que envaeix el meu cos d'un moviment regularment caotic, com les meves emocions durant aquests dies. Calleu... calleu tots. Tanco els ulls, i una onada de llàgrimes m'envaeix, lluitar em resulta impossible i m'abandono a aquest sentiment d'impotència... he de continuar.
Una paradeta, agrupats en una cantonada d'una botiga una dona gran, els seus dos fills i els seus nens ens miren d'un aire més que interrogador. La dona porta un vestit i un vel blancs, somriu. La seva historia és la de tots els refugiats del camp de Jenin, vivia a Israel fins que s'hi van installar els colons, la van expulsar i li van impedir el retorn... 1948. En aquella època només hi havia tendes. Vol tornar a viure allà on va néixer, on van néixer els seus pares... retornar a les seves arrels. Ho entenc. Els seus fills d'uns 30 anys estan aprop d'ella, porten la botiga. N'hi ha un de peu davant meu que em mira amb duresa pero també amb cordialitat. Em demana una cigarreta i acabem asseguts a l'entrada fumant a l'ombra d'una cuba. « Vinc de França... Paris... », « Oh Paris... OK »; enfonsa la seva mirada en la meva, s'acosta una mica més i xiuxiueja « I come with you... », vol marxar. Ho entenc. El seu germà està assegut sobre una catifa, amb el seu fill en braços. Ens explica la historia d'aquest pais, d'aquesta ciutat, d'aquest camp i d'aquest carrer... i misèria encara. Va perdre els dits de la mà esquerra durant la Primera Intifada, la Segona li va prendre el bras dret i la cama en una explosio. Els meus ulls creuen els seus fills, la seva filla i el seu fill em miren amb aire interrogador, de dolça intensitat, oberts sobre el mon, aquesta mirada d'infant, inocent simplement. Tenia davant meu la historia del conflicte de dalt a baix, el que va ser, el que és, el que serà. El pare ens explica que a l'hospital, els metges li van anunciar que a més de ser amputat no podria tenir més fills... alguns mesos més tard, en contra de les prediccions dels uns i del fatalisme dels altres, va trucar els metges per anunciar que el seu fill havia nascut sencer i en bon estat de salut... Una victoria, aquesta de veritat. Hi ha una flor que creix aqui i que els àrabs anomenen "leilat all k'drr", només s'obra i allibera el seu parfum al cor de la nit...
Leila saida.
F
No hay comentarios:
Publicar un comentario