Història i fronteres a Jerusalem

Estimats amics,

Les fronteres… són aquí d’una inquietant crueltat. L’únic espai que roman obert és el cel. Em perdo pels carrerons de la ciutat vella, barri cristià, musulmà, jueu. Aquest matí, he intentat entrar a l’esplanada de les mesquites, i per segona vegada una barrera policial m’ho ha impedit, aquesta porta està tancada... tot i que ahir, un altre policia, ja que totes les entrades estan vigilades per la policia israeliana, em va assegurar que entre les 7h30 i les 10.30 em seria possible entrar... dono la volta, ho intento per una altra porta... impossible. Què hi ha de tant perillós a l’altra banda, o què és el que no em volen mostrar? ... la unificació de les religions a la recerca de l’espiritualitat és potser només una aparença. Sinagogues, mesquites, esglésies, els barris es juxtaposen en aquest espai... però perquè tota aquesta bòfia armada, els militars, les barreres, les càmeres de vídeo vigilància... us ho dic, amb l’experiència de qui ha viatjar molt, Jerusalem no és una ciutat perillosa. I doncs, perquè tanta seguretat? Tots sabem el perill d’aquest terme a França, i sabem també quines repercussions va tenir a les urnes... Si no volen que entri, vol dir que m’amaguen alguna cosa... o que pensen protegir-me del que hi ha al darrera. Darrera, sé que hi ha un dels llocs de peregrinatge musulmà, darrera hi ha Jerusalem Est, darrera hi ha Cisjordània, Síria, Irak, Afganistan... l’Orient.

Mentre passejava per la via Dolorosa, que fou el camí de la passió de Crist, que travessa el barri musulmà de Jerusalem per acabar al Sant Sepulcre... ja no veia la pau sinó una il·lusió de pau als carrers, fronteres separant els carrers. Aquesta és realment la terra d’on brollen “la llet i la mel”, el desert del Neguev, les platges de Tel Aviv, una aigua transparent i dolça, les oliveres, les flors de colors vius, tot aquí és bellesa.

Aquí el paisatge representa una qüestió essencial, en la mesura en que la vinguda dels jueus a l’actual Israel el modifica. Els àrabs vivien on ara hi ha universitats, parkings... i en queda ben poc de la seva presència en aquest territori. He vist un cementiri palestí transformat en jardí amb la inscripció “jardí de la independència”, algunes cases palestines que han resistit a les empreses immobiliàries són transformades en restaurants, o amenaçades amb la destrucció per part de l’Estat... Les persones que hi vivien són expulsades, i seran sens dubte reallotjades, però les seves traces desapareixen. He vist les ruïnes d’un hotel per mercaders datant del segle XII, l’època en que els àrabs, gràcies a Saladín, havien recuperat Jerusalem i regnaven sobre aquesta terra. Aquest patrimoni és avui mantingut per la població àrab que el neteja voluntàriament... els exemples són interminables... si ningú m’hagués dit “aquí vivia”, o “veus aquella casa d’allà? Mira-te-la bé...”, no hagués pogut veure res. Una vegada més només se m’ensenya allò que em volen fer veure.

Avui aniré cap a l’altra banda, creuaré la frontera per anar a Cisjordània i no sé quan podré tornar a enviar notícies… en tot cas penso en vosaltres. Us escriuré ben aviat.

Gràcies per totes les vostres respostes, m’han ajudat molt.

F