Primer dia a Jerusalem: trista realitat

Avui dissabte a les 6 de la matinada he arribat a Jerusalem després d’un passatge ràpid a l’aeroport de Tel Aviv... Des que he arribat sento una immensa ràbia per tot el que veig... Des dels primers passos per una Jerusalem desèrtica he vist 2 joves d’uns 20 anys (la meva edat si fa o no fa). En una situació normal hagués anat a parlar amb ells, o com a mínim els hauria saludat, però aquests joves, que podrien ser amics meus o fins i tot els meus germans, estaven armats. Mai havia vist gent de la meva edat passejant-se tranquil·lament per una ciutat amb la seva metralleta i el seu walkie talkie lligats al cinturó... Mai havia vist una metralleta...

Durant tot el dia m’he estat passejant per Jerusalem, que és una ciutat molt pintoresca... he entès els turistes que venen per visitar aquesta ciutat... és tan rica en història i els carrers són tan bonics... l’encant que envolta tots aquests carrers i aquests monuments m’omple d’alegria... és el canvi que em produeix aquest efecte... ja que mai abans havia sortit d’Europa ni vist una ciutat tan diferent de les ciutats a l’europea (entre les que he pogut veure com a mínim), i és tan enriquidor...

Però aviat he constatat (allò del que ja m’havien parlat abans): les persones vestides amb el seu uniforme de brutalitats estan molt presents a la ciutat... armades amb la seva M-16 (em sembla que és així com s’anomenen...)

...i pensar que la setmana passada vaig conèixer un turista francès que em va dir que Jerusalem era la ciutat de la pau i que era màgic veure com totes les religions convivien juntes d’aquesta manera... però puc entendre que si la informació no t’arriba es fa difícil de saber què es trama en aquesta ciutat. Sobretot si llegeixes « Le petit futé » (guia de viatges francesa) que porto amb mi... No podem negar-li, però, al « petit futé » la funció principal per la qual ha estat comprar, ja que m’ha servit molt a l’aeroport, agafeu una guia amb vosaltres si podeu... us desitjo tota la sort del món pel vostre passatge...

O sigui que el turista francès no es va adonar que la ciutat estava colonitzada i que els israelians han acaparat els bens dels palestins... jo no me n’hagués adonat si m’hagués mogut tot sol per aquesta ciutat sense la informació necessària que m’ha estat donada, més objectiva, més real... Però aquesta colonització passa desapercebuda: els colons (els israelians) i els colonitzats (els palestins) caminant junts per la ciutat... PERO NO, no conviuen, Jerusalem no és flors i violes com ens ho volen fer creure... LA CIUTAT ESTÀ OCUPADA amics meus... Un francès que fa 3 o 4 anys que viu a la ciutat m’explica que els ultra ortodoxes que veig passar sense parar pels carrers de la banda palestina no hi eren abans... Passegen pels carrers per apropiar-se’ls... i qui diu la seva presència permanent diu la presència de militats per protegir-los... com trobar la pau aquí dins?

En tot cas fa menys de 6 hores que estic aquí i començo a sentir que veure tantes armes m’està produint una gran impressió... Armes que no he vist ni tan sols a les pel·lícules... res a veure, és pitjor que una pel·lícula de guerra això...produeix molt més mal de cap... sobretot quan tens els peus a terra i no estàs assegut a la teva butaca...

Gairebé no he pogut dormir a l’avió... i no tinc ganes de posar-me a dormir a l’hotel, continuo passejant-me... veig per tot arreu banderes israelianes a les finestres... em pregunto a quin costat em trobo. Em diuen que sóc al cantó palestí... aixeco el cap... i em diuen que aquesta casa era palestina abans del 67 però que ara els settlers (els colons) s’hi han instal·lat... em pregunto què faria jo si em prenguessin la casa on visc. No puc respondre a aquesta pregunta i em dic a mi mateix que és estúpid que m’ho pregunti ja que no puc imaginar-me ni un instant el que és l’ocupació d’una ciutat... i encara fa menys de mig dia que sóc aquí... em poso en la situació d’aquest jove palestí de la meva edat assegut en un escaló veient passar un ultra ortodox... però no em puc ni imaginar què passa pel cap d’aquest israelià amb l’arma a la cintura... No sóc d’aquí i no puc dir què faria al seu lloc... ni tan sols puc sentir la mil·lèsima part del que pot sentir aquest jove palestí mentre es creua amb el colon que murmura paraules que jo no entenc.

En fi, aquest és el meu primer dia a Jerusalem... hi ha coses que he oblidat dir... n’estic segur... en tot cas estic content de ser aquí per realitzar aquest projecte... Però sento que el meu cap francès donarà moltes voltes... necessito parlar-ne amb els meus amics... amb tots aquells que són a França i que conec... Sento ja una ràbia que encara no ha sortit, però és necessari que no surti. Sóc aquí per veure què està passant... espero que aquesta ràbia sigui el motor que em permeti parlar-ne al màxim de gent possible... sabia què estava passant per documentals i per diaris que tractaven sobre el tema, però això és diferent...

Sóc a Jerusalem... he vist... mai més podré dir que no ho sabia...

A part d’això el grup és fantàstic i sento que aquests 15 dies seran una gran experiència... mai havia dormit en un lloc tan màgic com aquest... aquest hotel té més de 400 anys...

(...)

P